Mig segle és un període de temps prou dilatat per observar com abans els requeriments per la concepció d’un estadi de futbol com el Camp Nou sociològicament tenien a veure amb enaltir l’orgull d’una societat en fase de creixement, i des de l’arquitectura i l’urbanisme, amb atendre a la racionalitat en la seva concepció tècnica, descobrint noves maneres de construir i explotar al màxim les qualitats del formigó armat, tant per la formalització d‘estructures de grans llums com per experimentar les possibilitats plàstiques en la definició de façanes i volums. Però, sobretot, preval la responsabilitat d’estructurar un àmbit de la ciutat encara desdibuixat a la Barcelona de 1950, actuant com a catalitzador de l’emergent caràcter residencial del districte de Les Corts per connectar-lo amb l’àrea nord-oest de la ciutat, en plena fase d’expansió i especialització com a zona universitària i esportiva fins a l’Avinguda Diagonal, eix vertebrador de la ciutat.
El procés d’introducció de nous valors estilístics que definiran l’arquitectura moderna catalana (després del GATCPAC, ara la veu del Grup R sona amb contundència i la difusió de la seva feina, atreta pels CIAM i el Team X, connecta la ciutat amb les tendències europees) es fa palès en l’àmbit tipològic dels edificis destinats a l’espectacle que, com el Camp Nou, s’estan construint a Barcelona (Canòdrom Meridiana, Cinemes Fémina, Liceo, Auditori Manén, Palau dels Esports, etc.). D’altra banda, el coneixement de l’arquitectura que es construeix fora del país es limita als medis de difusió disponibles: revistes especialitzades de l’època (Proa, Informes de la Construcción, Bauwelt, Architectural Record, Schweizerische Bauzeitung, etc.) i a partir d’aquí, viatges, postals i poc més.
Avui, però, les ciutats es transformen a un ritme frenètic i molt sovint l’arquitectura n’és l’estigma i alhora la paradoxa: l’expansió de la urbe respon a valors que orquestra la societat del consum i no entén
de fronteres a l’hora de prendre referències pels seus models de desenvolupament. Preval la ideal del que es vol fer, es pot fer, i vivim l’apogeu de la cultura econòmica, tecnològica i mediàtica: la revolució de la comunicació, amb Internet al cap i la vasta malla de mitjans informatius existents no són comparables als anteriorment anomenats de fa 50 anys.
Això ha transformat els objectius de l’arquitectura, que explota el seu paper iconoclasta i s’enalteix
com a figura capaç de seduir amb les seves formes i llums, amb un nou paper que va més enllà de l’empremta física sobre la ciutat, tal com va succeir amb el Guggenheim de Bilbao, veritable catapulta per la projecció internacional d’un lloc.
Aquest efecte es multiplica en el cas d’un edifici destinat a l’activitat esportiva per excel·lència
(l’Allianz Arena i l’estadi de Wembley són veritables coliseus del segle XXI), i explica la “deformació” del seu programa, que ha passat a veure com colonitzen les seves entranyes àrees destinades al merchandising, empreses, mass media, etc.
Resulta interessant l’agrupació dels 10 projectes del concurs internacional seleccionats per la remodelació de l’estadi del Club de Futbol Barcelona amb el Camp Nou de 1957, del qual es presenta la seva formalització i concepció per comprendre’n els condicionants, i comparar l’evolució de la manera d’abordar avui un projecte d’aquestes característiques (i en conseqüència de l’arquitectura
en general), així com sobrevolar la transformació de la ciutat en els últims 50 anys des del seu punt
de vista urbanístic, constructiu, tant com els seus valors estètics, econòmics, socials i representatius.

Estel Ortega Vázquez