Reconegut habitualment per ser un dels grans artistes internacionals de la ceràmica del s. XX, la trajectòria d’Antoni Cumella (1913-1985), però, començà en el taller familiar de terrisaires a Granollers, on aprengué des de ben jove els processos tècnics i les sensibilitats creatives el desenvolupament posterior dels quals tant l’haurien de caracteritzar.
El seu declarat interès per l’arquitectura com a producció d’espai s’inicia a partir del coneixement de l’obra de Gaudí i del pavelló alemany de Mies van der Rohe, fets que el portaran a desenvolupar una línia de treball que es desdoblarà, per una banda, cap al vessant artístic i creatiu, autoral, amb la realització de murals emblemàtics en institucions de diversos països i residències familiars (Bonn, Barcelona, Madrid, Herzogenaurach, Nova York, Bilbao, Granollers), a més de premiades participacions a la Triennal de Milà (amb pavellons a càrrec de Coderch, el 1951, i de Carvajal/García de Paredes, el 1957) i, per una altra, cap a la producció seriada d’elements constructius industrials, en estreta col·laboració amb arquitectes del seu temps, capdavanters en la renovació del país (Fargas&Tous, Busquets, Botey), una relació que el portarà a participar, per exemple, en la cèlebre exposició del grup R del 1954, titulada “Indústria i arquitectura”.
Probablement, l’impressionant projecte per a l’edifici de l’empresa Sandoz (1972) a Barcelona marca la culminació emblemàtica del primer vessant, i el disseny global i la construcció de la pròpia casa de l’artista (1960), la de la segona, sempre present al llarg dels anys la figura d’Alberto Sartoris, a més de la sovintejada contribució de diversos arquitectes com autors dels muntatges de les seves exposicions.
Molts anys després, serà el seu fill, Toni Cumella, fotògraf de llarga i destacada carrera, qui en heretar l’empresa familiar a la mort del pare anirà consolidant una nova doble línia de treball, hores d’ara esdevinguda veritablement marca identitària fonamental de Ceràmica Cumella: d’una banda, la restauració i rehabilitació d’elements d’edificis històrics i singulars del país (Hospital de Sant Pau, Parc Güell, La Farinera, La Ricarda, Palau de la Música, Can Garí) i, en segon lloc, l’estreta col·laboració i implicació amb els projectes d’arquitectes contemporanis, autors d’obres de notòria projecció internacional: casa Puig (Botey, 1975), Hotel Plaza a Barcelona (Garcés/Sòria, 1992), Mercat de Santa Caterina i parc Diagonal Mar (Miralles/Tagliabue, 2003 i 2002), pavelló espanyol a Aichí, Japó (Zaera-Polo, 20044), Villa Nurbs (Ruiz-Geli/Amat, 2007), palau de congressos (Nieto/Sobejano, 2007) i pavelló d’Espanya (Mangado, 2007) a Saragossa, edifici Vila Olímpica i El Triangle (Cirici, 1991 i 1998), Can Misser (Tusquets, 1999).
La imatge de les mans industrials, doncs, com la indestriable interrelació que nua producció artesana i tecnologia digital.
Manel Clot
Curador de l’exposició