Crònica d’una icona anunciada

A l’horitzó del 2012, un senyal, una marca. Els anglo-saxons dirien “landmark”. 18 anys després de la “Tour Sans Fins”, La Défense torna a plantejar el debat d’una torre de gran altura a l’oest parisenc. Així
va néixer el projecte de la “Tour Phare”: 150.000 m2 de superfície construïda neta (135.000 m2 útils) amb una inversió de l’ordre de 800 milions d’euros. Amb un doble objectiu: una alçada d’aproximadament 300 metres i una veritable arquitectura. O sia, l’anti-empresa. Desafiament extraordinari per a un client privat! Repte fabulós per als arquitectes convidats a concórrer!
Seguint l’exemple del concurs engegat el 1922 pel Chicago Tribune (107 projectes, entre altres els de Saarinen, Loos, Taut, Gropius i els guardonats Hood & Howells), Unibail ha organitzat en certamen d’alta volada. I, per atzars del moment, l’escena francesa i l’escena russa es troben en consonància aquest novembre de 2006. Implantar un nou “building” a París o a Sant Petersburg (projecte Gazprom) planteja
la mateixa pregunta de la relació amb la ciutat històrica i de la posició d’una torre a la palestra internacional... Tots dos concursos, junts, faran portada al Herald Tribune.

L’evidència de la geografia urbana

Quan van començar a néixer els “buildings” el 1884 a Chicago, ningú no pretenia “marcar” el territori.
Més aviat entatxonar-lo, densificar-lo. No era pas, en efecte, l’objectiu de William Le Baron Jenney, el
pare reconegut dels gratacels, qui concep la primera estructura... de 42 metres (Home Insurance Building).
Va ser més tard que va sortir aquesta idea de “marcar” el lloc. Un dels exemples més emblemàtics el tenim a Nova York. El Flat Iron Building (87 metres), construït el 1902 per Daniel Burnham, neix de l’evidència de la geografia urbana: avingudes que no s’encreuen com les altres. L’excepció a l’enreixat ortogonal de Manhattan ha fet emergir aquesta torre de les més específiques.
Sempre a Nova York, el Chrysler Building, icona entre les icones, superà el llistó dels 300 metres el 1930. L’agulla argentada de la torre de William van Allen, amb 77 pisos, culmina a 320 metres. I, per més que l’Empire State Building (del qual King Kong no s’oblidarà d’apropiar-se al cinema) es constituís en referent mundial el 1931, amb 381 metres, seran les Torres Bessones del World Trade Center les que romandran símbol de la capital financera americana. Tot un monument a l’abstracció, aquestes twins! MinoruYamasaki havia fet molt més que batre un rècord mundial (417 metres); havia creat la icona del capitalisme. Després de la seva destrucció el matí de l’11 de setembre de 2001, ens adonem de fins a quin punt se’ns fa cruel la seva mancança. Una doble mancança.
Icona? El 1889, Eiffel ens en lliura una de preciosa, tallada en randes de ferro. El 1921, Mies van der Rohe ens en mostra una altra, en un elogi a la transparència. Tot i que mai no fou construïda, aquesta torre de vidre de 81 metres –imaginada en el marc d’un concurs, cal remarcar-ho– per a la Friedrich Strasse de Berlín, quedarà com un dels més grans mites de l’arquitectura moderna. També a Chicago, Bertrand Goldberg dibuixa de fet la imatge de la capital cerealista dels Estats Units mitjançant dues torres bessones d’habitatges (Marina City, 1964), com dues espigues de blat de moro gegantines, regades pel riu.

Catedral del treball

Norman Foster embolicà la troca el 1986 en produir una “contra-icona”: la torre del banc HSBC a Hong Kong (179 metres). Aquesta magnífica catedral contemporània al treball, tan “high tech” que és, té la virtut de passar desapercebuda en l’skyline de l’excolònia britànica. Més endavant, just al costat, I.M. Pei hi erigeix la torre del Bank of China, bastant més alta (315 metres), partint del concepte del creixement del bambú. Però quan Foster veu que li confien l’encàrrec de la (petita) torre de telecomunicacions de Barcelona durant els Jocs de 1992, ens ofereix una resposta “tecnològico-icònica”. Una agulla plantada sobre la cresta del turó dialoga en la distància amb el bosc de torres
de la Sagrada Família. 13 anys mes tard, Jean Nouvel pren el relleu a la capital catalana i posa la seva signatura en la Torre Agbar. Estratègicament situada a la cruïlla de dues avingudes (entre les quals la cèlebre Diagonal), la torre “pixelitzada” s’ha situat de seguida dins aquesta estratègia icònica. Una doble estratègia, perquè es tracta tant de realçar la imatge de l’empresa com de definir de facto el nou emblema de Barcelona. I, a una escala molt més petita, però amb un valor no pas per això menys icònic, al Japó veurem aquesta mini torre Prada, deliciosament cristal·lina, construïda
a Tòquio per Herzog & De Meuron el 2001 i la forma de la qual és fruit –també allà– d’una situació urbana molt particular.

Una trilogia amb l’Arche i el CNIT

Una icona a La Défense... Eren deu arquitectes (nou d’europeus, un d’americà) que somniaven d’afaiçonar-la. Han treballat molt per definir-la. El nivell de recerca i de prestació n’és testimoni.
Amb doble pell o exoesquelet, amb satèl·lit o amb pantalla gegant. Tots s’han dedicat a revisitar l’arquetipus de la torre. Però, què vol dir integrar una “Tour Phare” a aquest territori simbòlic de l’urbanisme? En aquest cas, vol dir compondre sobre l’esplanada central una trilogia en la qual la torre faci de connexió entre el CNIT i la Grande Arche, els dos majestuosos monuments que ja han marcat el lloc. També vol dir crear un punt de referència destacat en el recorregut de l’Eix històric que comunica Paris amb Saint-Germain. Encara més, vol dir establir una relació amb el municipi veí i amb els soterranis de La Défense. Tot a partir d’un terreny extraordinàriament complex (sobre vies fèrries i que limita amb el Boulevard Circulaire) i sense cap marge. Gairebé un “no lloc” a partir del qual calia imaginar una torre de debò.
Emblemàtic d’una nova tipologia, el projecte de Thom Mayne està destinat així a tenir un paper principal entre una de les més belles voltes de formigó i una de les finestres més grans obertes sobre la ciutat. Entre l’heroisme arquitectònic dels anys 50 i el formalisme monumental dels anys 80, es perfila la torre “híbrida” dels anys 2000 en l’skyline del centre financer parisenc. Una torre de doble pell a imatge de la petita Sun Tower de Seül construïda el 1997 pel fundador de Morphosis. Vigilem ara l’evolució de la silueta i del concepte de la “Tour Phare”. Perquè la història dirà si la imatge del concurs és ben bé la imatge real. Tots tenim a la memòria el projecte premiat per al Centre Pompidou. Icona com no n’hi ha d’altra.

Francis Rambert
Director de l’Institut français d’architecture