M'agrada posar volum a les idees i fer coses amb les mans. Jo vaig néixer en una fàbrica de joguines. La va començar el meu avi i la va continuar el meu pare i el meu germà. Allà vaig conviure amb la fusta, el ferro, el cartró i el paper. Més tard l'Escola d'Arquitectura em va ensenyar l'ordre i la mida de les coses. Buscar i dibuixar materials, grafismes i colors és un exercici apassionat i sense límits. Hi ha una frase de Strawinsky que m'agrada: "El so de la guitarra no sona fort però arriba lluny. És un so sense límits". Els anys de l'Escola d'Arquitectura van ser difícils. La policia franquista disparava amb foc real. Anàvem poc a classe, però varem acabar la carrera. Els estímuls acadèmics, socials i polítics no hi faltaven i l'exercici de la crítica hi era més present que no pas ara. Recordo com Coderch, Sostres i Ribas Piera ens van ensenyar a caminar per l'arquitectura i l’urbanisme. Després, el Col·legi d'Arquitectes va ser una segona escola: una útil plataforma per al debat polític i professional. Vaig llegir que l'arquitecte alemany Karl Friedrich Schinkel demanava als seus alumnes que dibuixessin els edificis que projectaven i després els dibuixessin destruïts, convertits en runes romàntiques, així trobarien l'ànima de l'arquitectura i la seva temporalitat. M'agrada aquesta manera al·legòrica de buscar el fons i l'essència de les coses. Els escriptors i els notaris escriuen la història, però els arquitectes la dibuixem: és el paisatge quotidià de pobles i ciutats, que conformen els valors del nostre patrimoni col·lectiu. Vivim en una economia de mercat, però em resisteixo a viure en una societat de mercat. Agàpit Borràs	cc	Exposició: del 12 al 23 de setembre de 2011 Sala d'exposicions del COAC (Plaça Nova, 5, 08002 Barcelona) Inauguració: 12 de setembre a les 19 h Sala d'exposicions del COAC Organització: Àrea d'Activitats Culturals de la Demarcació de Barcelona del COAC Comissariat, disseny, producció i muntatge: Agàpit Borràs, arquitecte
		Col·laboren: