Arne Jacobsen - Dibuixos (1958-65)

Arne Jacobsen va néixer a Copenhague (Dinamarca) l'11 de febrer de 1902. Es va criar al nord de la ciutat, junt al mar, enfront de l'estret de Ørensund. Als onze anys els seus pares el varen enviar a un internat en Nærum, prop de casa seva, on va conèixer i es va fer molt amic dels germans Mogens i Fleming Lassen.
Jacobsen volia ser pintor però tant la influència dels seus amics com la pressió del seu pare, el van fer renunciar.
Amb disset anys, els tres amics varen ser admesos a una escola de construcció, requisit indispensable per accedir a l'Escola d'Arquitectura. Durant un estiu va treballar com aprenent de paleta a Alemanya. En 1924 va ingressar a l'Escola i, des del principi, és considerat l'alumne més brillant de la seva generació, essent imitat pels seus companys i, posteriorment , pels seus professors.

Va treballar per a Kay Fisker en la redacció del projecte del pavelló danès per a l'Exposició Mundial de París de l'any 1925, en la que, a més, va obtenir una medalla de plata pels dissenys d'una cadira. També durant aquell any va realitzar el seu Grand Tour pel mon clàssic sota els auspicis del professor Kaj Gottlob.
Va aconseguir el títol d'arquitecte a 1927 amb el projecte d'un museu Nacional en Klampemborg i pel que li atorgaren la medalla d'or de l'Acadèmia en 1928.
En 1929 va guanyar el concurs "La Casa del Futur", junt amb Fleming Lassen. En els primers anys trenta, va construir i remodelar l'àrea de Bellavista i guanyà infinitat de concursos, com els dels ajuntaments de Aarhus i Sollerd.

En 1942, avisat de la seva possible detenció per les forces nazis, es va exiliar a Suècia creuant de nit, junt amb Poul Henningsen i les seves respectives dones, l'estret de Ørensund en un bot de rems.
Acabada la Guerra, va participar activament en la reconstrucció del país amb innumerables projectes d'habitatge social i, al mateix temps, va guanyar nous concursos nacionals i internacionals com l'Escola Munkegårds, l'Ajuntament de Rødovre, el Banc Nacional de Dinamarca, l'edifici H. E. W. de Hamburgo, el Centre cívic de Castrop Reuxel o el Pavelló dels Esports de Landskrona, a Suècia.
En el terreny docent va impartir classes en l'Escola d'Arquitectura de Copenhague fins a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, tenint com ajudant a Erik Christian Sørensen.

En 1964 es va associar amb Otto Weitling, unió que va donar lloc, després de la mort de Jacobsen, a la firma d'arquitectes Dissing+Weitling A/S.
En el camp del disseny va confirmar la seva mestria amb peces irrepetibles com la sèrie de cadires "formiga", els sofàs "cigne" i "l'ou" per a Fritz Hansen, els cendrers per a Stelton, la griferia per a Vola, etcètera.
Va morir a Copenhague el 3 de març de 1971 d'un atac cardíac.
Aquesta exposició recull els dibuixos i anotacions que Arne Jacobsen va realitzar en quatre llibretes de viatge entre els anys 1958 i 1965, i està produïda per la FUNCACIÓ CAIXA D'ARQUITECTES.

El dibuix sempre havia constituït una disciplina bàsica i fonamental de l'Escola d'Arquitectura de Copenhague. Els professors de Jacobsen pertanyien a la primera generació d'arquitectes moderns i, per això, van ser capaços de revisar l'esquema docent. Les referències a l’Antiguitat van perdre la seva càrrega estilística i mimètica, encara que simbòlicament es va mantenir el seu estudi: els estils no tenien importància encara que les proporcions clàssiques conservaren tot el seu interès. Fou una actitud que marcà profundament als joves estudiants.
S'estudiaven les "Textures", els "Contrastos" i els "Colors" del Museu Thorvaldsen, restaurat per Carl Petersen; es dibuixaven i mesuraven les cases tradicionals daneses; s’interessaven pel Pavelló de Kirkerup en Liselund; es fixaven en la natura i en els seus reflexos, en els raig de llum patinant pels camps de faig del nord de Copenhague.

La mirada es convertiria en una ferramenta de treball. Era la principal qualitat de l'ull analític; l'habilitat ja no es reduiria a la mera destresa de la ma.
Jacobsen tenia aquella doble virtut dels arquitectes de la seva generació: la sensibilitat de saber veure i l'habilitat de saber-ho expressar convenientment, quelcom totalment imprescindible en el mon de l'Arquitectura.