Les poderoses eines culturals i tecnològiques posades en joc des dels principis de la revolució industrial han transformat el món. El creixement demogràfic ha intensificat la pressió sobre els recursos naturals, el medi habitable ha estat substancialment modificat a una velocitat fins aleshores insospitada i els sistemes que mantenen la vida sobre la Terra han estat objecte de tota mena de canvis i tensions. Les taxes de creixement, si vénen acompanyades d'un nivell d'explotació incontrolat com l'actual, fan pensar que els recursos ambientals seran insuficients en un futur proper.

Aproximadament el 20% de la població mundial, en la seva majoria habitants de nuclis urbans de les àrees geogràfiques més desenvolupades, consumeixen el 80% dels recursos naturals. I les previsions indiquen que als voltants de l'any 2025 el percentatge de població urbana podria arribar al 75% de la població mundial, en contraposició al 50% actual i al 10% de començaments de segle. La ciutat pateix en la seva pròpia estructura les agressions realitzades al medi i és, alhora, una eina fonamental per a un desenvolupament sostenible.

La sosteniblitat, terme que la Conferència de Río de 1992 va popularitzar, s'ha d'entendre en termes de reacció contra la degradació i contaminació ambientals, l'excedent demogràfic desequilibrat i la injustícia social. El seu objectiu és garantir que la satisfacció de les necessitats del present no comprometi la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves. La sostenibilitat no és cap dogma, sinó més aviat un procés en desenvolupament constant que s'introdueix a totes les activitats humanes, i disciplines com la planificació i el disseny urbans no en són una excepció.

Donat que els sistemes urbans i les xarxes industrials i de serveis que generen al seu voltant són els elements que impliquen un major impacte sobre la Terra, es configuren com el principal objectiu de les decisions a prendre. És fonamental, doncs, desenvolupar actuacions municipals que facilitin l'aplicació de criteris de sostenibilitat, tant en l'edificació com en la resta d'activitats. En aquest sentit, cal destacar la importància de la Carta de les Ciutats Europees cap a la Sostenibilitat, coneguda com la Carta d'Aalborg.

Ara com ara, els nuclis urbans importen una quantitat ingent de recursos, la majoria dels quals no són renovables i procedeixen de llocs allunyats. La incorporació de criteris de sostenibilitat al seu desenvolupament obliga a considerar noves premisses: per una banda, les matèries primeres no haurien de ser utilitzades més enllà del límit que fixen les seves possibilitats de restitució; d'altra banda, a més de garantir el subministrament d'aigua, energia i materials, cal abordar temes com el transport i la mobilitat, els residus i les telecomunicacions, tots ells lligats al consum energètic i a la contaminació atmosfèrica.

El model de ciutat compacta i diversa s'apunta com el que consumeix un menor nombre de recursos i facilita el transport i la mobilitat. Tot i això, el seu desenvolupament s'ha de reforçar amb la recerca de noves solucions per a l'estalvi d'aigua i energia i la gestió dels residus. Això fa imprescindible l'adopció de mesures concretes, tant en la planificació urbanística com en el disseny encaminat a minimitzar el consum energètic als edificis