La taula rodona, moderada per Francesc de P. Labastida, s’inicia amb una intervenció per part de Juan Josep Escobar que evidencia els problemes més significatius que afecten la regió metropolitana de Barcelona, així com els eixos d’actuació mitjançant els quals caldria articular-ne les possibles solucions. Els problemes es deriven de la creixent pressió demogràfica, de la ocupació extensiva del sòl, de la mobilitat provocada per la distància entre habitatge i lloc de treball que comporta un consum excessiu i el col·lapse de les infrastructures, especialment de les rondes de circumval·lació de la ciutat. Cal assenyalar, d’altra banda, que es realitzen molt pocs desplaçaments a peu (un 20%) i que el 45% dels desplaçaments realitzats amb vehicle particular són d’una distància inferior als tres quilòmetres. És també remarcable el problema de la pèrdua de residents que s’ha anat produint al centre de Barcelona i l’elevat consum energètic anual, proper al milió de tep (tones equivalents de petroli). Una altra important qüestió a considerar és la gran quantitat de residus urbans produïda a Barcelona, estimada en 1.800 tones diàries, de cara a la seva minimització i bona gestió.

Els tres eixos d’actuació per avançar envers el futur se centrarien en el planejament urbanístic, la millora de la mobilitat i la gestió eficient dels recursos. Aquest planejament urbanístic hauria de tendir a afavorir una ciutat compacta, flexible i d’usos mixtes, que permetés la proximitat de residència, treball i serveis; així mateix, hauria de contemplar aspectes relatius a l’edificació sostenible, entenent per aquests els criteris bioclimàtics, de bona orientació, l’ús de materials reciclats i reciclables, així com de baix impacte ambiental. En relació a la mobilitat, caldria millorar la qualitat del transport públic i fomentar-ne l’ús, a més de promoure la utilització de combustibles no contaminants. La gestió eficient dels recursos naturals afectaria l’aigua, els residus i l’energia; les energies renovables i la seva integració a escala urbana són, en aquest darrer cas, una assignatura pendent.

La intervenció de l’ecòleg urbà Salvador Rueda posa l’èmfasi en la consideració de la ciutat com a ecosistema. En tot ecosistema, el conjunt d’elements que estan interrelacionats s’interaccionen i, per aquest motiu, són coartats els graus de llibertat respectius. Aquest fenomen guia, d’alguna manera, el procés de futur del propi sistema i és la idea bàsica per entendre el conjunt de relacions que estableix la ciutat amb el seu entorn, que és així mateix un altre sistema. Hi ha, en termes generals, una llei que tendeix a afegir complexitat al conjunt de sistemes naturals de la Terra; amb el temps s’hi va agregant informació. A mesura que augmenta aquesta informació es redueix, en aquests sistemes naturals, la necessitat i el consum d’energia i recursos que són necessaris per mantenir-la. Però en el nostre sistema, la ciutat, no s’esdevé així: amb totes les seves característiques peculiars pròpies tendeix al contrari a un creixement incontrolat, en el sentit que manté o augmenta el seu grau d’organització sense tenir en compte el consum d’energia i de recursos. Les nostres estratègies competitives forcen, doncs, aquesta llei, que seria la llei del Talió per als sistemes naturals; s’augmenta el PIB paral·lelament a un malbaratament dels recursos. D’aquesta tendència i les seves conseqüències neix la preocupació per la sostenibilitat dels nostres sistemes urbans, en els quals el consum de sòl, energètic, de materials i d’aigua s’ha multiplicat.

La solució passa per adoptar les mesures que permetin augmentar la complexitat del sistema en si i mantenir-ne l’organització urbana amb un consum d’energia i de recursos cada cop menor. La ciutat és un sistema obert en relació amb el seu entorn, el qual li subministra materials i energia; la demanda o necessitat d’aquests dependrà del funcionament de la ciutat i dels models d’ordenació del territori, així com de l’eficiència de les tecnologies emprades. Al marge de consideracions sobre la necessitat d’un model d’urbanització compacta i complexa, no difusa, que permeti models de mobilitat sostenibles, cal un canvi en les estructures mateixes de producció d’energia, fent-se necessària una substitució de les fonts fòssils no renovables, a hores d’ara majoritàriament utilitzades, per les que sí són renovables. D’aquesta manera seria possible una reducció de la pressió creixent sobre els sistemes de suport, tant en la forma de la sobreexplotació com de la contaminació. Paral·lelament a aquest canvi en l’estructura energètica, el model pel qual advoca Salvador Rueda és, en definitiva, el de la ciutat mediterrània, que ja ofereix aquestes condicions de compacitat, densitat, pluralitat d’usos, flexibilitat i diversitat, que són a la base del projecte de futur per a una ciutat sostenible.

Partint d’aquest marc conceptual compartit, la intervenció de Miguel Ruano se centra en les possibles vies que existeixen a escala individual per contribuir a la realització d’aquest tipus de ciutat. Serien, bàsicament, tres nivells d’acció: l’individual, el professional i aquell que fa referència a la nostra condició de ciutadans.

A nivell individual, i fruit de la consciència mateixa del problema, l’acció se centraria en mesures personals d’estalvi d’aigua, energia, ús del transport públic i de la bicicleta, etc. Com a professionals, és possible una actuació directa sobre els projectes en què hom treballa i les accions de difusió en les quals hom participa. Pel que fa al nivell d’acció com a ciutadà, caldria distingir-hi dos aspectes: la condició de votant i la de consumidor. Ambdues permetrien exercir una pressió tant sobre els polítics i actors amb capacitat de decisió, com sobre les estructures productives.

La intervenció de Maria Àngels Pérez-Latorre situa aquestes possibles accions dels ciutadans en el marc de consideracions sobre el consum energètic desmesurat que es realitza als països desenvolupats en relació amb d’altres en vies de desenvolupament. Posa de manifest la dificultat real del ciutadà per entendre, en el seu conjunt, els processos de producció d’energia i de les seves estructures, les condicions econòmiques implícites i les conseqüències, ja siguin mediambientals o no, del funcionament mateix del sistema. En aquest sentit, explica que el mercat de les energies renovables és un mercat nínxol i que, per tant, ha de ser tractat com a tal. Cal també remarcar que a nivell comunitari existeixen encara certs antagonismes entre la promoció de la implantació de les energies renovables i la necessitat d’una més gran competitivitat a nivell econòmic, tot seguint els paràmetres macroeconòmics que regeixen els sistemes econòmics i polítics a Europa. Es treballa, per això i de moment, mitjançant solucions parcials. La Comissió defensa una política clara de foment de les energies renovables que reconeix els beneficis del seu ús en termes de medi ambient, de desenvolupament coherent, de treball, així com en termes econòmics a nivell global. Si bé això és així, no es donen encara unes condicions clares per tal que el sistema econòmic que tenim accepti un mecanisme directe de compensació d’aquests beneficis, o bé mecanismes correctors per a la situació inversa, com poden ser els impostos directes per al cas d’una producció contaminant. El sistema econòmic, en definitiva, no internalitza encara la totalitat dels costos. No hi ha cap mecanisme corrector, perquè no hi ha acord global. S’opera, de moment, per mitjà d’accions que, si bé són puntuals i es donen en forma de subvencions, de polítiques de treball, de rendes dels agricultors, etc.; són mesures parcials però de gran utilitat, i poden probablement ser usades i aprofitades molt més que no ho són a l’actualitat.

La intervenció d’Aleksandar Ivancic analitza de manera més concreta els temes de caràcter tècnic i operatiu, en relació amb qüestions i criteris de sostenibilitat i d’energies renovables que s’estan tractant des de Barcelona Regional per a l’emplaçament del Fòrum 2004 de les Cultures, situant-lo en el marc del pla integral d’infrastructures del Poble Nou. La seva intervenció consisteix, doncs, a localitzar les accions i les polítiques concretes, pel que fa bàsicament a l’energia, la gestió i el tractament de l’aigua i els residus. La situació a la zona del Fòrum és particular i comporta certs problemes, atès que no posseeix les condicions del que seria un green field. Es tracta més aviat d’allò que hom ve anomenant un brown field, és a dir, un sòl industrial i de serveis bastant deteriorat en termes mediambientals. La seva recuperació implica certes dificultats i limitacions que, naturalment, no existirien en un terreny verge.

La idea bàsica és preservar la diversitat, l’amalgama d’indústries, residències i altres usos terciaris; diversitat que en bona mesura ja existeix i hauria d’ésser potenciada. S’intentarà, així mateix, la integració de noves tecnologies, especialment les relacionades amb les fonts d’energia renovables. En aquest sentit, cal fer esment de la central fotovoltaica prevista de entre tres i quatre Mwatts pic de potència com un dels eixos principals d’actuació. S’experimentarà també amb la fotocatàlisi solar i el tractament de les dioxines de l’abocador mitjançant un nou sistema. Un altre eix igualment important seria la xarxa d’aigua entesa com a portadora d’energia: una doble xarxa, d’aigua freda i calenta, realitzada amb un percentatge important de renovables.

El bioclimatisme o l’arquitectura solar passiva ha de ser present alhora, no només als edificis més significatius, com ara el palau de convencions previst, sinó també als edificis d’habitatges. Es procurarà promoure sistemes de refrigeració de baix consum d’energia, integrar les energies solar tèrmica i solar fotovoltaica als edificis, així com instal·lar màquines d’absorció de calor residual. El punt clau final és una monitorització que permeti avaluar el conjunt de totes aquestes actuacions, a fi de detectar quines d’elles demostren un millor funcionament.

El diàleg obert als assistents amb què conclou la taula rodona posa de manifest l’interès, no exempt en algun cas d’un cert escepticisme, pel caràcter pilot global del conjunt heterogeni de mesures previstes, que engloba una extraordinària diversitat de tecnologies, així com la implantació d’uns grans camps de producció d’energia renovable i d’altres més autonomitzats o individuals. Això implica un augment de la complexitat en la gestió de l’energia. Preocupa, també, la viabilitat dels mecanismes per fer més habitables els centres d’aquestes ciutats compactes, que de moment semblen perdre població a causa de les condicions de la qualitat de vida. Es comenta, així mateix, la qüestió del transport i els problemes de la mobilitat lligats al cas de Barcelona. Finalment, i a tall de conclusió, s’insisteix en la importància de dur a terme accions de difusió, de formació i d’informació adreçades tant als ciutadans com, especialment, als tècnics i especialistes més directament involucrats en els processos de transformació de les ciutats; en aquest sentit, Francesc de P. Labastda fa una valoració positiva d’aquest simposi que acaba de tenir lloc, apostant per les accions futures que puguin ser desenvolupades en la mateixa línia.

Tornar a Taula rodona
Tornar a Simposi