Centre de Formació Professional a Herne-Sodigen (Alemanya)
Aprofitament solar passiu i instal·lació fotovoltaica
Françoise H. Jourda
Arquitecte

Projecte Centre de Formació a Herne-Sodigen (Alemanya)
Arquitectes: Jourda & Perraudin, Lyon
Concurs: 1989-1991
Projecte i construcció: 1994-1998
Enginyeria i estructura: Ove arup & Partners
Aparellador: BDM Partner
Col·laboradors: HHS, Kassel

Aquest projecte s’inscriu en l’IBA Emscher Park, al bell mig del parc de Herne-Sodigen, assentament urbà miner desenvolupat a començament del segle al voltant d’una mina de carbó. L’emplaçament es caracteritza per la dispersió i per la manca d’estructura urbana. Per això, el projecte proposa isolar una part del parc, protegir-la amb un recobriment de 13.000 metres quadrats i crear, resguardat de la intempèrie, un microclima temperat per a tot l’any, que serà controlat gràcies a l’ajuda de l’abundosa ventilació natural i de les proteccions contra el sol. L’enorme recobriment de vidre, construït coherentment amb la lògica de la fabricació industrial, és sostinguda per una gran estructura regular de fusta i metall. A l’interior d’aquest ambient ecològic, uns volums independents allotgen els locals per a la formació i l’estança, protegits del vent i de les inclemències del temps.

Dia típic d’estiu:

1. Portes obertes per tal d’oferir visibilitat i ventilació natural.
2. L’aire calent puja i traspassa les lluernes obertes a la coberta. Això proporciona un corrent refrescant d’aire.
3. Pannells solars fotovoltaics.
4. Pannells solars fotovoltaics.
5. Massa d’arbres que protegeixen l’interior dels raigs de sol d’angle baix.
6. L’aire fresc de les zones exteriors en ombra és introduït per tal de refrescar.
7. La vegetació i elements d’aigua refresquen l’ambient.
   

El projecte, guanyador d’un concurs promogut en 1989, es caracteritza per un atansament i una sensibilitat llatina en relació als problemes de la natura. Els arquitectes han pretès, amb aquest projecte pilot que ha durat prop de deu anys, traslladar a l’Alemanya un microclima mediterrani del sud d’Europa; recrear-lo en aquesta zona propera a Dusseldorf, on el clima és generalment força rude i fred. Per això, es va pensar en la possibilitat de bastir un edifici que hauria de fer les funcions d’hivernacle, creant un espai interior i exterior alhora, protegit per una cobertura de vidre de quinze metres d’amplada per seixanta de llargada i amb setze metres d’alçada. El microclima aconseguit, cal entendre’l com a natural; en ell no hi ha cap necessitat d’emprar refrigeració ni calefacció artificials. En aquest microclima és possible de construir cases o edificis que no tenen les necessitats energètiques ni d’aïllament que són habituals a la regió. Fins i tot la vegetació és diferent a l’interior del volum que a l’exterior. S’ha creat tot un plegat d’espai públics, de trobada, llocs socials ambivalents, interiors i exteriors ensems, espais de circulació i llocs per on passejar protegits per la pell de vidre. L’estructura arborescent de fusta també oferia la impressió de natura a l’interior. Quant a l’arquitectura, s’han desenvolupat formes pocs habituals: cons, voltes, etc.; formes, algunes d’elles, que no es podrien haver dut a terme en condicions normals. Aquí ha estat possible gràcies al fet que es treballava en l’interior d’un volum que garantia la protecció contra la pluja.

A banda de descontaminar el terreny que l’activitat industrial minera havia pol·luït, s’ha pensat a reutilitzar el gas metà que surt de la mina; aquest és captat per evitar que pol·lueixi i s’usa per alimentar un sistema de calefacció urbana per al conjunt del barri. Es recull talment l’aigua de pluja i es canalitza per ser també aprofitada. A més dels sistemes passius, seguint la línia d’una arquitectura sostenible, s’han fet servir materials ecològics: el gran volum de vidre té una estructura construïda totalment en fusta de la regió veïna del Sauer Land, a seixanta quilòmetres de l’emplaçament. Els materials utilitzats en els detalls responen igualment a una preocupació ecològica: a tall d’exemple, les moquetes col·locades no són pas sintètiques, sinó de cotó. Es tracta d’un projecte que va, fet i fet, fins als límits de les possibilitats d’una arquitectura ecològica i que posseeix, per això, un caràcter manifest. Naturalment, la coberta fotovoltaica, de deu mil metres quadrats, és un element extraordinàriament singular; es tracta de la més gran central fotovoltaica integrada fins a hores d’ara en un edifici. Dota el projecte d’absoluta autonomia en qüestió d’electricitat, amb una producció superior a 1 Mwatt; amb els excedents, hom pot, així mateix, alimentar una sèrie d’habitatges propers.

1. Secció vertical
2. Vista des de sota
3. Secció del pannell fotovoltaic:

Vidre
Holograma
Resina
Cèl·lules solars
Vidre

Tornar a Arquitectura, paisatge i producció d'energia
Tornar a SIMPOSI