INTRODUCCIÓ

No hi ha ja cap dubte a propòsit de l’aparició de l’homo urbanus com a nou moment evolutiu de la nostre espècie amb característiques diferenciades. Si a hores d’ara prop del 80% dels europeus viuen en ciutats, es creu que, al voltant del 2020, el 80% dels habitants del món residirà en espais urbans.

Aquesta tendència constitueix un problema antropològic (antropo-ilògic, podríem dir fent broma, malgrat que el procés respongui a una lògica aclaparadora) d’una magnitud desconeguda fins ara, que abasta una multiplicitat d’aspectes de distint caràcter i de natura marcadament dinàmica.

Serà obvi de dir que el motor primari d’aquesta tendència és la recerca de la proximitat, especialment pel que fa al treball. Per a qui s’acosta a la ciutat en una primera instància, la ciutat ofereix oportunitats que no es troben en altres àmbits. Al seu torn, la proximitat s’identifica com el principal valor dins la ciutat.

La conseqüència ideològica serà l’acceptació de la ciutat com el millor hàbitat possible (o com el menys dolent) per a un cert conjunt d’activitats –diguem-ne- de dies laborables, ja que per als dies festius hi pot haver millors opcions.

La conseqüència física serà la concentració. Almenys en allò evident, aquesta és una de les dades més clarament distintives de la ciutat, que es concep com a organisme complex que alberga un nombre relativament elevat de persones en un espai relativament reduït, resolent de manera prou satisfactòria les necessitats de totes elles pel que fa als quatre grans conceptes entorn als quals se sol acceptar que gira l’existència humana: residència (o habitació, amb tots els seus usos associats), diversió (o oci), treball (també conegut com a negoci o negació de l’oci) i desplaçament.

Aquests quatre grans conceptes s’afecten mútuament (per exemple, el desplaçament quotidià de la residència al treball, de més gran magnitud cada cop; o el desplaçament a la recerca d’oci de cap de setmana o per pont laboral tot fugint de la ciutat) i varien constantment com a conseqüència de les circumstàncies socioeconòmiques i tecnològiques, donant-se el cas que l’àmbit ciutat crea economies al mateix temps que deseconomies.

D’enorme importància en els darrers anys és l’evolució (quasi inesperada i d’impredictible futur) que estan experimentant les tecnologies de la comunicació, així com l’afecció que aquesta circumstància té sobre els altres aspectes. La millora de les tecnologies permet, per exemple, treballar a distància (des de casa), cosa que, almenys en teoria i per a un cert tipus de treball, faria innecessari o reduiria en gran mesura el desplaçament.

Però també la ciutat és un organisme viu que necessita ser nodrit. Per tal que la ciutat funcioni, ha de rebre un seguit d’aliments que cal elaborar i digerir i, com no, evacuar en acabat el producte d’aquesta digestió. Els aliments que la ciutat rep són de diverses classes: aquests van des dels bàsicament energètics als purament intel·lectuals, tot passant per aquells que reconeixem pròpiament com a aliments. Entre tots ells i des del plantejament de la subsistència, és essencial el cicle de l’aigua i els fluxos de menjar, seguits del proveïment energètic i tota la resta en últim terme. El resultat és molt semblant en tots els casos: aigua contaminada, deixalles, contaminació ambiental...

Tot això, amb les qüestions associades de sanitat, pot i ha d’expressar-se en termes d’economia i d’ecologia energètica i mediambiental. I, simplificant encara més, en termes d’energia.

El fet que urbanisme i arquitectura puguin afavorir o perjudicar aquesta economia i ecologia és això que ens ha dut a aquest fòrum, vista la rellevància que té per a la qualitat de vida, així com per a la subsistència de l’espècie mateixa.

Asserir que el model actual de ciutat és antieconòmic i antiecològic pot no sorprendre ningú, però a les preguntes, com ha de ser l’urbanisme del futur?, com seria la nostra ciutat ideal?, durant quan de temps ho seria?, és possible de plantejar un model per aconseguir un òptim?... només poden donar-se respostes parcials que resolguin aspectes concrets del problema i cas a cas, ni tan sols ciutat a ciutat.

Concentrant-nos aleshores en l’energia, analitzada des del punt de vista funcional dels seus processos, la ciutat és un cúmul de xarxes sobreposades de difícil encara que no d’impossible descripció, amb una forta incidència de les economies d’escala.

Algunes d’aquestes xarxes funcionen de manera òptima (donant majors rendiments) amb una alta concentració. És el cas, per exemple, de la xarxa de sanejament o de la xarxa de distribució d’energia: quant més concentrats estiguin els usuaris (tot dins d’un ordre), majors economies poden assolir-se, tant en el cablejat com en l’ús i el consum de la xarxa. Especialment favorable resulta en el cas de la depuració o tractament de la contaminació, car convé que la contaminació estigui concentrada per a una més gran eficàcia del tractament. Igual seria el cas de la part del procés (o xarxa) de conservació d’energia en els espais habitats, ja que a més gran compacitat menors són les pèrdues a través de l’envolupant.

Seria també el cas, si més no teòric, del transport (o més en concret, podríem parlar de la xarxa d’accés al treball o de la xarxa d’accés a la diversió), en la hipòtesi que es pogués dur a terme una zonificació eficaç que, a més, resultés socialment acceptable: la concentració d’activitats permetria una racionalització dels emplaçaments i per tant un funcionament ideal de la xarxa, cosa força dubtosa a la pràctica.

Altres xarxes, tanmateix, funcionen notablement millor amb menor concentració. Considerem, per exemple, la xarxa de proveïment d’energia solar als edificis o la xarxa de ventilació natural d’aquests (en el seu doble aspecte: energètic –que permet refrigerar els edificis- i ambiental –en implicar una baixa contaminació de l’aire) o, si es vol, la xarxa d’espais verds en contacte amb espais habitats (tal vegada en combinació amb la xarxa de reutilització i depuració d’aigües grises).

Aquest segon tipus de xarxa és el que ens interessa aquí, ja que té molt a veure amb la qualitat de vida i l’entorn mediambiental. Aquestes xarxes són les que permeten l’evolució de la ciutat cap a un comportament energètic i mediambiental més actiu, que no sigui exclusivament de consumidor, sinó que realitzi aportacions. Resulten innovadores pel parentesc del seu concepte amb la idea de xarxa de pesca, que cal que sigui extensa per pescar millor.

ZOLINA (NAVARRA)

L’anomenada en principi ciutat bioclimàtica de Zolina arrenca com a iniciativa d’EHN (Energia Hidroelèctrica de Navarra SA), i el seu estudi i propostes inicials van ser desenvolupades pel meu estudi EMMA entre octubre de 1997 i febrer de 1998. Posteriorment passà a mans del govern de Navarra i a través de la seva societat NAMAINSA (Navarra de Medio Ambiente Industrial S.A.). S’introdueixen aleshores en el procés canvis substancials, responent la versió actual de Zolina a la modificació realitzada per l’Escola d’Arquitectura de Navarra. Parlaré aquí, sobretot, de la part en què la meva intervenció ha estat més gran, la inicial, en la que es conservaven els plantejaments originals amb major força i claredat, ja que m’interessa no debilitar els suggeriments que aquesta comunicació pot aportar.

Zolina és un exemple d’intervenció autònoma ex novo, en la que es pretén assolir (i demostrar –sense cap mena de dubte) que l’energia que es consum en un entorn urbà raonablement extens pot ser igual a la que es produeix dins de l’àmbit de la intervenció. Aquest plantejament energètic coincideix en essència amb l’objectiu de la comunitat foral d’aconseguir el subministrament del 100% del seu consum d’energia elèctrica de fonts renovables abans de l’any 2010.

La intervenció s’ubica en l’entorn de l’embassament d’Ezkoriz, a uns 5 quilòmetres del centre de Pamplona. Aquest embassament, avui fortament salinitzat, fou construït per Potasas de Navarra SA (posteriorment, Potasas de Subiza SA) per tal de ser utilitzada com a dipòsit mort en processos de neteja de material extret de la mina; en concret, fang de silvinita, amb un alt contingut d’argila, que no podia ser vessat en abocament públic. L’embassament té una extensió aproximada de 635.000 m²; el terreny sobre el qual s’establiria la urbanització (la mitja lluna a la vessant sud que es troba al nord de l’embassament), uns 1.200.000 m²; i la muntanya que hi ha al nord, uns 1.400.000 m². En la intervenció es veuen afectats dos municipis.

Es vol construir un nombre entorn als 1000 habitatges (per a uns 4.000 habitants), per la qual cosa, tal vegada, parlar de ciutat resulti pretensiós, en no assolir una complexitat característica. A més, es troba independent de Pamplona, el gran nucli amb què es relaciona. Per tant, potser hauríem de parlar més aviat d’urbanització. No obstant, es tracta d’una urbanització d’utilització activa de l’entorn, en la mesura en què compta amb les xarxes mediambientals extenses a les que abans em referia, que han de conduir a una configuració urbanística específica. No pot, en conseqüència, erigir-se en exemple d’intervenció en nucli urbà consolidat, però sí que pot aspirar a esdevenir un interessant referent d’intervenció suburbana.

La localització ofereix les màximes possibilitats d’aprofitament bioclimàtic i d’energies renovables: vessant sud, orientació que facilita l’aprofitament solar dels edificis i afavoreix les brises suaus a l’estiu; assentament al voltant d’una superfície raonablement extensa d’aigua, que permet una millor assolellada per reflexió a l’hivern i refrigeració per evaporació a l’estiu, alhora que constitueix un enorme acumulador d’energia que podrà utilitzar-se tant a l’hivern com a l’estiu; muntanya al nord, que significa protecció contra els vents freds d’hivern i ensems proporciona una ubicació interessant per als sistemes eòlics... Fins i tot el fet que l’embassament hagi de ser depurat per poder-li assignar usos lúdics esdevé un al·licient més d’aquest projecte que permetrà passar d’una situació de tremenda degradació ambiental a l’habilitació com a ús productiu del terreny.

Partint d’aquests plantejaments, s’elabora un esquema energètic inicial orientat a la consecució del següents objectiu: el balanç energètic zero serà assolible si s’utilitza la combinació de mitjans adequada, consistent a reduir la demanda energètica al mínim per realitzar després l’aportació energètica que sigui necessària, de font renovable.

A la pràctica, producció i consum es barregen una mica més: la demanda energètica de climatització dels habitatges es minimitza (reduint-se a una tercera part) gràcies al seu disseny bioclimàtic, amb la qual cosa l’habitatge es converteix en productor d’energia per al seu propi benefici. Quelcom de semblant succeeix amb l’aigua calenta sanitària, ja que la demanda energètica per a la seva producció es redueix en una proporció similar amb el subministrament propi d’ACS, provinent de col·lectors solars. S’esdevé el mateix amb les necessitats d’il·luminació dels habitatges, que poden proveir-se en un percentatge interessant gràcies a la implantació de sistemes fotovoltaics.

Aquests sistemes distribuïts en el punt de consum resulten insuficients per resoldre les necessitats en la seva totalitat, per la qual cosa són necessaris altres sistemes de recolzament, tant per a la calefacció, per a l’aigua calenta sanitària, per a la il·luminació, com per a altres usos d’energia elèctrica a l’interior dels habitatges.

En el nostre estudi previ, es proposava un sistema centralitzat de calefacció per a tota la urbanització consistent en bombes de calor aigua-aigua basat en la calor de l’aigua de l’embassament amb recolzament solar instantani els dies assolellats, i diferit, amb la utilització d’un acumulador interestacional, en les situacions de risc de congelació. La distribució interior dels habitatges es durà a terme per terra radiant.

La resta de les necessitats es resolien mitjançant aerogeneradors, que proveirien el consum elèctric de les bombes de calor (molt reduït, donats els alts rendiments amb què treballarien) i el consum elèctric de les resistències necessàries per a la producció d’aigua calenta sanitària i per a l’ús dels electrodomèstics (fonamentalment de la cuina). Els aerogeneradors haurien de proporcionar també l’energia elèctrica necessària per al funcionament dels sistemes comuns (per exemple, bombes de circulació de calefacció), per a la il·luminació dels carrers i per a una petita flota de vehicles elèctrics que pogués oferir un suficient nombre de desplaçaments quotidians al centre de Pamplona.

El resultat seria una urbanització totalment electrificada, projecte que sol ser molt discutit en fòrums mediambientals degut el mode de producció d’aquest tipus d’energia. En aquest cas, no es pot realitzar una crítica mediambiental, ja que la font és renovable i es troba dins del propi àmbit de la intervenció.

En matèria urbanística, s’opta per una intervenció "tova", dividida en dues àrees a ambdós costats d’un centre on es troba la plaça. Essencial resulta la concepció dels vials, dissenyats perquè els habitatges s’ubiquin en un entorn verd. Pel que fa als habitatges, es proposa una varietat que va des de l’adossat, constituint carrer a tocar de l’aigua, fins als habitatges aïllats de la part alta, tot passant per agrupaments de tipus condomini i habitatges apariats en els àmbits intermedis.

El funcionament energètic dels habitatges és el més usual en la pràctica bioclimàtica, que consisteix en un bon aïllament per l’exterior, un elevat nivell de massa tèrmica interior a l’aïllament; una elevada capacitat de captació solar a l’hivern (amb aïllament nocturn), amb una bona capacitat per a la ventilació i refrigeració nocturna a l’estiu; un suficient ombreig a l’estiu, no conflictiu amb l’assolellada a l’hivern; una circulació interior d’aire amb desestratificació a l’hivern i evacuació a l’estiu; controls intel·ligents per assegurar les funcions bàsiques de climatització bioclimàtica...

Però el més important, i allò que hauria de constituir la veritable novetat de la idea inicial de Zolina, és la seva estructura econòmica. Zolina té suficient escala per poder engegar una explotació unitària dels components constructiu, energètic i mediambiental. Dit d’una altra manera, es planteja un nou tipus de negoci consistent a promoure, construir i gestionar energèticament i mediambientalment perquè pugui oferir-se una millor qualitat de vida al mateix cost gràcies al benefici que reporta la construcció de la ciutat o de la urbanització bioclimàtica de Zolina.

La nostra proposta inicial ha estat substituïda per una altra de més "realista", basada –tal com jo ho entenc- en el dubte que puguin assolir-se els objectius d’eficiència energètica i mediambiental fixats, i en la sistematització simplista de la idea de la bioclimàtica, que, segons aquesta versió, condueix a una autèntica dictadura d’aquest tipus d’arquitectura sobre l’urbanisme. Sobre aquesta versió s’ha desenvolupat el PSIS (Pla Sectorial d’Incidència Supramunicipal, que conté especificacions amb rang de pla parcial), sobre el que es basarà segurament el desenvolupament futur de Zolina.

SAN FERMÍN (MADRID)

Aquest és un cas ben diferent. Tres promocions d’habitatge de l’EMV (Empresa Municipal de la Vivienda de Madrid) en un escenari comú: en tres parcel·les de l’oest de San Fermín, al sud de Madrid. No es tracta ara de fer urbanisme, sinó que es parteix d’un urbanisme ja donat i es busca de fer que les edificacions disposin del millor funcionament bioclimàtic possible i, en conseqüència, menor consum d’energia (convencional) i menor cost d’ús, amb repercussions mediambientals positives però dèbils.

Es tracta d’un exercici realista basat en l’acceptació de condicions, potser no brillant, però profundament interessant per la repercussió que té la introducció (i la posada en ús sobretot) de solucions d’eficiència energètica en VPO, donat l’elevat nombre que s’executa d’aquests habitatges i de la seva incidència social.

Al contrari que en l’última versió del cas precedent, aquí podríem parlar de dictadura de l’urbanisme enfront de possibles solucions d’arquitectura bioclimàtica.

Els projectes teòrics dels que es parteix són tres conjunts d’habitatges. Dos d’ells en bloc amb pati (set plantes més àtic), amb un fons de 19,50 metres, cosa que en principi conduiria a una configuració de dues vegades quatre habitatges entorn a un pati; o sigui, 56 habitatges. La ubicació d’aquests dos conjunts d’habitatges és relativament problemàtica, car la seva façana oest dóna a l’Avenida de Andalucía, que significa unir soroll amb orientació oest i, per tant, una forta radiació solar de tarda a l’estiu. A més a més, les possibilitats d’aprofitament solar a l’hivern són reduïdes, ja que la façana sud (i també la nord) té millor dimensió que la de l’est (o la d’oest).

El conjunt restant és una illa oberta, en forma de U, de quatre o cinc plantes més àtic, amb un fons edificable d’11,25 metres; és a dir, uns 42 habitatges que fan un total entre les tres promocions de 154 habitatges, almenys des del plantejament inicial. Aquesta parcel·la ofereix en principi millors possibilitats d’aprofitament bioclimàtic.

A primer cop d’ull s’aprecien nombroses i molt importants limitacions en el que ateny a l’accés al sol i a la ventilació com a conseqüència de la densitat d’habitació (en realitat, el conflicte entre la ventilació higiènica i la tèrmica es converteix en l’autèntic tema fonamental dels blocs de set plantes amb pati, per exemple), amb la inevitable imposició d’orientacions en certs casos, dificultant una solellada igualitària.

Addicionalment, l’ajustat pressupost característic d’aquest tipus d’intervencions fan també que no qualsevol solució sigui possible. Per altra banda, es distingeixen certs avantatges relatius a l’aprofitament energètic de font renovable, com és la producció d’aigua calenta sanitària solar i les menors pèrdues de calor a través de l’envoltant característiques d’aquest tipus d’agrupament d’habitatge col·lectiu.

En aquest estat de la qüestió, l’EMV, amb el desig de progressar en el coneixement comparatiu de la rendibilitat econòmica de les distintes solucions de disseny, constructives, d’instal·lacions i de gestió, i comptant amb l’assistència del nostre estudi EMMA, recolzada pel programa ALTENER II de la Unió Europea, decideix de promoure l’execució d’aquests tres grups a l’oest de San Fermín, en un projecte integrat únic.

Per això s’accepta de construir amb un increment que haurà de limitar-se al 15%, en la hipòtesi que aquest increment respongui sobretot a la realització d’un exercici que surt del que és habitual i que haurà de reduir-se fins a zero en promocions successives, quan es converteixi en pràctica corrent. Es preparen les bases del concurs integrat de les tres promocions per tal que permeti extreure conclusions creuades d’interès, i es convoca un concurs nacional entre especialistes en edificació d’eficiència energètica.

El plec de condicions del concurs suggereix unes especificacions constructives concretes orientades al millor rendiment energètic, del tipus de tractament diferenciat de l’aparell de les façanes segons llurs orientacions: utilització d’aïllaments continus per l’exterior amb reducció de ponts tèrmics; increment de la inèrcia tèrmica en la mesura que sigui possible; ús de fusteria de qualitat i sistemes de captació solar i, sobretot, de protecció on s’escaigui; sistemes de producció i distribució de calor d’alt rendiment; sistemes de ventilació natural... També se suggereix la utilització de mesures mediambientals aviades a la racionalització del consum d’aigua i altres mesures relatives als esquemes d’instal·lacions i intel·ligència aplicada de gestió dels sistemes.

Alhora es deixa la porta oberta a les aportacions dels concursants pel que fa a les tipologies arquitectòniques, a la introducció de sistemes energètics i, finalment, a la resolució mateixa de les solucions estructurals i dels aparells constructius.

Els tres projectes seleccionats, realitzats pels estudis de Guillermo Yáñez en la parcel·la del conjunt d’habitatges en illes obertes en U, i pels estudis de Fernando Maniá i Mario Muelas (equip AUIA) en les altres dues de bloc en pati, responen als plantejaments, aconseguint d’integrar solucions d’eficiència energètica amb un elevat nivell de qualitat arquitectònica i fent tots dos compatibles amb les característiques usuals de l’habitatge de protecció oficial.

El projecte de l’estudi de Guillermo Yáñez s’atansa molt a la solució inicialment predictible per a aquesta parcel·la, plantejant un esquema de sis escales i dos habitatges per planta i escala, amb les sales orientades al sud als braços de la U i a l’interior de la parcel·la a la base d’aquesta. Les façanes sud presenten una major superfície de vidre que la resta de les façanes, per afavorir la captació solar a l’hivern, en combinació amb sistemes de protecció a l’estiu. S’incentiva la ventilació creuada, que en aquest cas planteja pocs problemes, ja que tots els habitatges són passants (donen a les dues façanes). Responent igualment als requeriments del concurs, en coberta s’hi ubiquen col·lectors solars per a aigua calenta sanitària, amb una superfície aproximada de 3 m² per habitatge.

El projecte de l’estudi de Fernando Maniá proposa un esquema amb un únic pati interior al voltant del qual es creen quatre blocs de distintes alçades, de tal manera que el bloc a l’oest, el qual dóna a l’Avenida de Andalucía, protegeix el conjunt de l’agressió d’aquesta via; els blocs al sud i al nord, s’esglaonen en una bona integració arquitectònica de sistemes solars en coberta; i el bloc est queda més baix, incentivant el solejament d’aquesta orientació i afavorint les relacions, sobretot a nivell de carrer, amb la parcel·la interior en illa oberta. A la totalitat dels habitatges, s’hi accedeix per quatre escales. Els esquemes de funcionament bioclimàtic preveuen la utilització selectiva del pati interior segons l’estació i l’ús de xemeneies de ventilació tèrmica.

Per últim, el projecte de l’estudi de Mario Muelas proposa un interessant esquema sense pati, amb dues úniques escales d’accés unides per un corredor obert a l’est, amb habitatges passants (a façana est i oest) en dúplex al cos central i habitatges en una planta als cantons sud i nord. El motiu fonamental d’aquesta proposta és el tractament de la façana oest, en la qual s’introdueixen sistemes de protecció acústica i una xemeneia solar que afavoreix el funcionament diferenciat estiu-hivern, permetent l’evacuació de calor de manera diferida (de nit) a l’estiu i la captació de calor a l’hivern.

Aquests tres projectes es troben a l’actualitat en fase de projecte bàsic. Ha de tenir lloc la integració dels tres en un tot coherent i el consegüent desenvolupament dels projectes d’execució d’aquí al gener del 2000.

ALGUNES CONCLUSIONS

No es pot parlar d’un únic mode d’intervenció per a l’eficiència energètica a les ciutats, ja que dependrà de les condicions de l’entorn.

Les possibilitats d’intervenció energètica i mediambiental a la ciutat existeixen, però és necessari que els actors adequats vulguin dur-les a terme. Les realitzacions es veuran notablement afectades pels processos, existint una tremenda inèrcia que dificulta sortir de la pràctica habitual. Les millors intervencions teòricament possibles no sempre ho són a la pràctica.

Cal enriquir el concepte de desenvolupament urbà amb la idea de les xarxes extenses d’aprofitament de l’entorn. La tensió entre aquestes xarxes i les xarxes usuals que actualment configuren les ciutats permetrà progressar en el sentit d’una major eficiència energètica i mediambiental.