 |
Eco-Urbanisme
Miguel Ruano
Arquitecte |
"Il faut le croire pour le voir"
(Marcel Mariën)
1. Antecedents
Ningú no sap realment quin aspecte té un assentament urbà
sostenible, ni tampoc com funciona. Hi ha qui diu que els petits pobles europeus de
l’Edat Mitjana, o els llogarrets prehistòrics, per posar-ne dos exemples, foren
sostenibles. Nogensmenys, ambdós models es basaven en el mateix paradigma no sostenible:
els recursos s’extreien de l’entorn mentre que les deixalles es llençaven. El
fet que aquests assentaments fossin petits és el que els feia aparentment
sostenibles, ja que danys causats al medi ambient eren mínims. Amb tot, la millor prova
que aquest primitius assentaments no eren verament sostenibles és que, a través
d’un inexorable i cada cop més accelerat procés de creixement, van acabar per
produir la civilització urbana actual, que –certament- no és sostenible.
Actualment, pels volts del 50% de la població humana viu en zones
urbanes, en contrast amb un 10% a principis de segle. Les previsions indiquen que, cap a
l’any 2025, el percentatge de població urbana podria assolir el 75%. Aquestes xifres
mostren per elles mateixes l’èxit atès pel model urbà inventat fa més de 7.000
anys. Però l’excés d’èxit podria menar a un possible col·lapse; les àrees
urbanes s’estan evidenciant com el principal responsable dels problemes
mediambientals que amenacen la Terra. Avui en dia, les ciutats contribueixen a la
contaminació global en una proporció superior al 75%, i utilitzen més del 70% de
l’energia consumida per la humanitat. En 1990, d’un total mundial de 35 ciutats
amb una població superior als 5 milions d’habitants, 22 pertanyien a països en vies
de desenvolupament. Aquesta xifra es doblarà l’any 2000. El 2025, tan sols la
població urbana del món en vies de desenvolupament haurà augmentat en 2.000 milions de
persones, la meitat de les quals no disposarà de serveis bàsics com aigua corrent,
electricitat i clavegueram. Aquesta situació donarà lloc a unes zones urbanes
extremadament conflictives, insalubres i immanejables, habitades per unes masses asocials
d’individus desesperats i alienats, cosa que suposarà un augment desproporcionat de
la ja forta pressió sobre el medi ambient. Per tal com les ciutats són les principals
causants de la destrucció ecològica, sembla obvi que els problemes mediambientals han de
ser abordats i resolts en primer lloc i principalment a les ciutats.
|
 |
| 2. El marc per a la
sostenibilitat
El planejament urbà sostenible constitueix l’únic mitjà viable
d’encaixar les activitats humanes en un entorn com més va més amenaçat i
deteriorat. Arquitectes, urbanistes i tots aquells que tenen responsabilitats en
l’àmbit de la política territorial han d’analitzar i comprendre el pregon
impacte que les qüestions ambientals i les innovacions tecnològiques tenen sobre les
nostres ciutats, els nostres modi vivendi, les nostres llars i els nostres llocs de
treball. El disseny i el planejament urbà han d’incloure, com a components
estructurals i des del mateix inici del procés de projecte, tant les noves tecnologies de
la informació i les telecomunicacions com les preocupacions ecològiques, en el marc
d’una estratègia global de sostenibilitat. Aquest plantejament s’estén a la
gestió integrada dels assentaments urbans, a diferència de la gestió avui predominant,
basada en elements funcionals.
Ecologia i tecnologia han superat finalment llur tradicional
contraposició, més enllà de discursos ideològicament antagònics. Totes dues esferes
s’integren i complementen mútuament dins les estratègies per a l’anomenat
‘desenvolupament sostenible’, en una nova i audaç visió del futur. La
‘sostenibilitat`’, el terme que es féu famós a la conferència de Rio de 1992,
s’està introduint en totes les activitats humanes, i l’urbanisme no és pas cap
excepció. Els seus objectius són ara el disseny, el desenvolupament i la gestió de
‘comunitats humanes sostenibles’.
Les consideracions ecològiques han superat el seu paper marginal, de
‘mala consciència’, que tants tractaments ‘verd’ merament cosmètics
ha originat a la indústria, l’urbanisme i la planificació d’aquests darrers
temps. En contrast amb els atansaments bàsicament intuïtius habituals fins ara,
l’ecologia actual forneix els planificadors d’un recolzament científic sobre el
qual fonamentar llurs decisions. D’altra banda, les ciutats comencen a ser
considerades com a complexos ecosistemes artificials, construïts en primera instància a
fi de satisfer necessitats humanes, però talment amb capacitat per proporcionar un
biotipus a d’altres espècies, i l’impacte de les quals sobre el seu entorn
natural ha de ser gestionat amb tota cura.
La contribució de la tecnologia a aquest agosarat i innovador
plantejament resulta especialment evident en dos aspectes concrets. D’una part, allò
que podríem anomenar ‘ecotecnologia’, després de tres dècades d’intensa
investigació teòrica i aplicada, ja permet a hores d’ara de fer un ús més
racional dels recursos renovables i no renovables. El reciclatge de residus sòlids o
líquids, la utilització de fonts alternatives d’energia o la creació de
microclimes ja no són simples utopies, sinó realitats efectives i tangibles qu estan
funcionant satisfactòriament en molts indrets del món, tant a escala urbana com en
edificis concrets. L’altra innovació tecnològica important, que ja està afectant
el funcionament i la configuració de les nostres ciutats, és la convergència de
tecnologies en els camps de la informàtica, les telecomunicacions i els mitjans de
comunicació. Entre altres avantatges, aquesta convergència possibilita un aprofitament
més lògic del temps i l’espai tot evitant desplaçaments prescindibles, amb els
consegüents estalvis de combustible i temps, i amb la corresponent disminució de la
contaminació, del trànsit i de l’estrès.
|
 |
| 3. Però, què és la
sostenibilitat?
El 1992, en un intent de netejar llur deslluïda imatge en el terreny
de la preocupació ecològica, els líders de 172 països es varen aplegar a Rio de
Janeiro en la Primera Cimera Mundial del Medi Ambient. Va ser aleshores quan els mitjans
de comunicació van captar el terme sostenibilitat i el difongueren arreu del món. La
salut de la natura passava a ser considerada, si més no de paraula, com essencial per al
benestar i la supervivència de la humanitat.
El concepte ‘desenvolupament sostenible’ proporciona un nou
marc bàsic de referència per a totes les activitats humanes. El desenvolupament
sostenible "manté la qualitat general de vida, garanteix un accés continuat als
recursos naturals i evita la persistència de danys ambiental". Tanmateix, el mot
‘sostenible’ corre el risc d’esdevenir en un calaix de sastre, trivialitzat
per polítics i creadors d’opinió per tal de fomentar l’status quo i
emprat per reclamar una ‘correcció ecològica’ que en bona mesura és espúrea.
La definició original de 1987 és un xic ambigua: "el desenvolupament sostenible
satisfà les necessitats de la generació actual, sense comprometre la capacitat de les
generacions futures per satisfer-ne les pròpies" . Però, com es defineixen aquestes
necessitats i qui les defineix? Quins estàndards cal fer servir com a referència: els
del món desenvolupat o els dels països en vies de desenvolupament? Què és una
necessitat real i que fa que una necessitat sigui supèrflua? I, en acabat, com pot ningú
mesurar tot això?
Per abordar aquests i d’altres temes afins, hom va introduir la
noció d’un capital a transferir de generació a generació. Aquest capital
té tres components: el capital artificial (edificis i infrastructures, com ara
fàbriques, escoles i carreteres), el capital humà (ciència, coneixements,
tècniques) i el capital natural (aire net, aigua pura, biodiversitat, etc.). En
aquest ordre d’idees, el concepte de desenvolupament sostenible es implica que cada
generació ha de viure dels interessos generats de l’herència rebuda i no pas
del propi capital principal. No obstant això, aquest concepte també ha suscitat
controvèrsies. Hi ha qui sosté que, mentre es preservi el valor total del capital, un
dels seus components (per exemple, el capital natural) pot consumir-se sempre que
s’incrementi un altre component (com ara el capital artificial) en la mateixa mesura.
Aquest punt de vista rep el nom de sostenibilitat feble, i freqüentment –i
convenientment- molts polítics i homes de negocis s’hi adhereixen. En canvi, els
defensors de l’anomenada sostenibilitat forta argumenten que el capital natural no ha
de ser dilapidat encara més, car les conseqüències podrien ser-ne irreversibles
(extinció d’espècies, desforestació, canvis climàtics, etc.) i l’abast del
seu impacte a llarg termini sobre la vida humana i la biodiversitat és una gran
incògnita. La gran majoria dels científics i ecologistes sotenen aquest punt de vista,
però el debat roman encara obert.
|
  |
| 4. Què és
l’EcoUrbanisme?
‘EcoUrbanisme’ és un terme encunyat per l’autor per
definir el desenvolupament de comunitats humanes multidimensionals sostenibles en el si
d’entorns edificats harmònics i equilibrats. L’EcoUrbanisme haurà de
constituir-se ben aviat en un concepte de base, essencial per a tot planejament urbà
realment conscienciat i compromès els problemes socials i mediambientals del món
a les envistes del segle XXI. L’EcoUrbanisme podria ser, doncs, la nova disciplina
que articula les múltiples i complexes variables que intervenen en una concepció en una
aproximació sistemàtica a la ciutat, superant la clàssica compartimentació de
l’urbanisme convencional. L’EcoUrbanisme, per tant, va molt més enllà dels
criteris patrocinats per certes línies del pensament urbanístic recent, en la seva major
part predominantment formals i essencialment estilístiques, propiciant, en canvi, una
visió integrada i unificada de l’urbanisme.
El llibre Ecourbanismo individua set temes principals
relacionats amb la planificació de comunitats humanes sostenibles: ‘mobilitat’,
‘recursos’, ‘participació’, ‘comunitat’, ‘eco-resorts’,
‘revitalització’ i ‘telepobles’. Aquests temes, a la pràctica, s’entrelliguen
i solapen, i no tots tenen la mateixa jerarquia, ja que, mentre que alguns són molt
generals, uns altres tenen un tarannà més específic. En una visió sistèmica, no té
sentit considerar un aspecte independentment dels altres. Tot i així, és imprescindible
segmentar per analitzar i comprendre.
|
  |
| 5. L’energia
En la construcció i funcionament d’una comunitat humana
intervenen recursos de índole ben diversa. Els més importants, des de la perspectiva de
l’EcoUrbanisme, són les idees, els materials de construcció, l’energia,
l’aigua, els residus, el sol, la iniciativa empresarial, la voluntat política, els
diners i, sobretot, les persones. Entre tots aquests, l’energia és un dels que
històricament més atenció ha rebut, en particular d’ençà la crisi del petroli
del 1973.
L’energia és, per suposat, de capital importància
en el disseny de comunitats humanes. Els edificis actuals consumeixen
aproximadament la meitat de l’energia utilitzada pels éssers
humans. Del 50% restant, distribuït si fa no fa a parts iguals entre
el transport i la indústria, la construcció d’edificis i d’infrastructures
urbanes absorbeix una important porció addicional. Com a conseqüència,
els edificis generen la meitat de les emissions de CO2
a l’atmosfera. Fins ara, els esforços adreçats a reduir el
consum energètic o per dirigir-lo cap a fonts d’energia renovables
s’han centrat bàsicament a l’escala de l’edifici
individual. Mesures com ara una orientació adequada, ventilació
natural, aïllament escaient, pannells solars fotovoltaics, dispositius
d’ombreig, generadors de propulsió eòlica, elements d’emmagatzematge
tèrmic i altres solucions tradicionals o innovadores contribueixen
a millorar l’eficiència energètica dels edificis i a reduir
els danys al medi ambient. Per exemple, en els edificis situats
en indrets de clima temperat, les despeses de calefacció i aigua
calenta podrien ser pràcticament eliminats a penes amb l’ús
d’un bon disseny bioclimàtic i de col·lectors solars. Amb això
es reduiria el consum d’electricitat en una tercera part aproximadament,
i, mitjançant generadors solars i eòlics d’electricitat, s’obtindrien
economies addicionals. Aquest estalvi no és limita a l’energia
i al cost monetari, ans repercuteix automàticament en la corresponent
reducció de l’emissió d’agents contaminants, en particular
de CO2.
En l’actualitat, molt projectes ja tenen en compte aquests
elements. Tanmateix, l’escala urbana ha restat generalment relegada fins ara i, en
conseqüència, es perd la possibilitat d’obtenir importants estalvis energètics.
Els projectes EcoUrbanístics segueixen, en molts casos, el camí d’una
tradició quasi oblidada que es remunta a milers d’anys enrera. En una època en què
era difícil obtenir energia, les ciutats es planificaven i construïen tenint el sol, el
vent i l’emplaçament com a factors dominants del projecte. Avui en dia, pocs
projectistes recorden les recomanacions bàsiques de Vitruvi sobre la matèria.
Nogensmenys, paral·lelament a l’acció en l’àmbit d’edificis individuals,
amb actuacions a major escala (tals com el disseny de la forma i l’estructura urbana)
es poden aconseguir economies substancials, bé a través d’estratègies a nivell de
barri o ciutat, bé amb plantejaments innovadors de les infrastructures urbanes,
contribuint així molt significativament a la consecució d’unes comunitats humanes
més sostenibles i també desenvolupant idees per a la renovació d’àrees urbanes
existents.
|
 |
| 6. El camí cap a la
sostenibilitat
La sostenibilitat, però, només serà factible si, entre d’altres
coses, s’aconsegueix crear una més gran consciència entre la gent en relació a les
implicacions negatives que tenen determinats estils de vida. Per tal que sorgeixi una tal
consciència, els éssers humans, tant individualment com comunitàriament, han de
començar per creure de debò que la salut de la Terra és una tasca comuna i compartida,
que aquest planeta és la nostra única llar i que, si volem aturar el deteriorament
ambiental, cal reconsiderar seriosament les nostres formes de vida urbana. Perquè aquest
canvi radical pugui dur-se a terme, cal que tots nosaltres comencem a sentir-nos tant part
de la solució com part del problema. Les idees imaginatives i tecnocràtiques hauran de
ser sotmeses a la prova del consens social, ja que les solucions dràstiques, imposades
des de l’autoritat, difícilment seran efectives als contextos democràtics de
l’actualitat. Al contrari, les propostes més efectives, aquelles que realment
podrien establir diferències significatives, hauran de ser discutides amb, acordades
entre, i fins i tot originades per aquells qui les hauran de fer funcionar i hauran de
conviure amb elles. La participació és l’autèntica clau per al desenvolupament de
comunitats humanes sostenibles.
|
 |
| 7. Epíleg?
L’impacte de la Cimera de Rio de 1992 ha estat un xic
descoratjador, com ho palesa la Conferència Rio+5 de 1997. Fins al moment, l’Agenda
21 de Rio, un pla d’acció de 40 capítols per posar en pràctica el model
d’urbanització sostenible en tot el món, s’ha traduït quasi exclusivament en
grandiloqüents afirmacions polítiques, però la veritat és que actualment no
s’està fent gran cosa. No hi ha dubte que s’han produït millores en
determinades àrees problemàtiques, encara que la major part en corresponen a plans
d’acció endegats abans del 1992. Amb tot, a hores d’ara els efectes intangibles
a llarg termini de la Cimera de Rio són de ben segur més importants. Actualment, la
presa de consciència sobre els problemes mediambientals està molt estesa, tant als
països del món desenvolupat com als que estan en vies de desenvolupament. Existeixen
estudis que demostren que aquesta preocupació és més gran entre les generacions més
joves, cosa que suposa un símptoma prometedor d’un futur més brillant. En alguns
països, els consumidors ja estan pagant més per productes ecològicament correctes
(incloent-hi la propietat immobiliària) i alguns empresaris desperts utilitzen etiquetes
verdes per diferenciar llurs productes. Avui en dia, els temes mediambientals tenen una
important presència als mitjans de comunicació (en contrast amb la seva presència
marginal i merament testimonial a principis de la dècada dels 90). La pressió sobre el
líders polítics va en augment; l’ecologia significa vots. Els partits verds ja
tenen quotes de poder en molts indrets, bo i amenaçant les estructures polítiques
convencionals. S’està generant un model autoalimentat, un cercle virtuós
(l’efecte ‘bola de neu’). Realment, ja no hi ha tornada enrera.
I, com escriví el poeta espanyol,
"Se hace camino al andar..."
(Antonio Machado)
Tornar
a Actuacions a escala urbana
Tornar a SIMPOSI
|