Correspondència

Demaneu hora per consultar
aquesta documentació

Registre: 390

Autor: Coromina Figueras, Joan Baptista

Destinatari: Masó Valentí, Rafael  →   biografies  

Fons Rafael Masó  →   fons col·leccions  

La Bisbal d'Empordà

02/03/1910

Carta

Número de fulls: 4

Tinta

paper de calc

18 x 28 cm

BN

 

Contingut

Carta de Coromina a Masó amb i comentaris sobre el desenllaç de l'obra Batlle i altres temes de la seva relació.

 

Transcripció

Estimadíssim!

Quanta mala nova en tan poc paper! La teva postal s’assembla mes á esquela mortuoria que á vulgar Cartolina á l’ús. Decididament: may les vulgars postals de correus havien sigut transgressor de tanta desgracia! Ni el malahurat Ulises, cuan era reclos á l’illa en companyia de la graciosa Calypso, n’havia rebuda cap! Milló per ell.

Estaré content, no obstant, si les calamitats físiques que han enutjat els teus passats dies, son ja ben lluny de tu: primer, perque el Dolor haurá deixat l’hostatje del teu cos pera cercarne de mes propi, i segonament perque amb el tresor de la salut (que per are es del únic que’n soc possehidor) se véuen mes clares totes les coses. I la serenitat, ho dolç amic, prou te conve... suposo!

Ja veurás: aixó de la serenitat, t’ho apunto aquí, perque’m figuro el teu estat anímic després del plan magne de supressió que ha florit en l’agre-dolç (estic per dir aigua-poll) cervell del nostre colossal Adroguer-Pobre . May potser un motiu havía sigut tan ben aplicat!

Es un Gran home el nostre droguer. No hi ha cap dubte! Imaginatel, avans d’anársen al llit á la claror d’una espelma foradada, am la clássica brusa pudenta á aquest aliment insuls que porta el péssim nom de xacolata, imaginat aquest ser tan espiritual (!?) repassant els seus comptes —sempre repassant comptes!— i procura crearte l’esquema d’el seu esperit. Quina pobresa! Caláixos numerats, ne dic jo d’aquesta bona gent. No’t sembla be? De totes maneres, tinc de ferte constar que m’he indignat de debó al véurer la grapada que el burgés ha sapigut donar á la teva obra. Que? Tindrá de quedarse sense pinácols, ni garlandes, ni res (com dius tu) la teva casa del carrer Nou? No pot ser. Si jo fos de tu, tindría valor pera amenassarlo amb un pal: potser fentli pô, se l’hi aplacaríen els nirvis al buen hombre.

Jo he passat tres dies d’un humor péssim després de rebuda la teva postal. Per xó no t’he escrit avans.

"Si no tens llestes les garlandes, parat ont siguis" dius tu. Pro el cas es que, quan el carter portava la postal a casa, estava jo acabant els ditxósos rejols que tant m’han fet treballar. Ja veus donç, que es imposible de no acabarlos perque ja ho son. I are que parlo de terriça, déixa que’t dongui compte de tot: Falten poquissimes pesses pera enllestir la nostra féina; es dir nosaltres gairebé podém donarla per llesta, car es feina de pocs díes la nostra; pro lo que sí falta, es cóurer una barbaritat . Aixis es que tu podrás anar demanant per ordre lo que mes te precísi, pera que jo puga donarho á courer, perque com que aprofitém no mes que el millor lloc del forn, no’ns hi cáben mes que una certa quantitat de pesses.

Tinc embálats 3 sarrións de rejols garlanda que donaré al ordinari demá mateix si es posible. També procurare donarli una bona quantitat de pesses de les altres.

Amb el meu germa are estem fent probes admirables que’ns han convençut que podrém fer coses superiosíssimes á la terriça d’en Batlle. Ja’n veurás alguna mostra. Jo noy, m’hi engresco que es un gust am l’art del terricer!

Are, bon Rafel, tinc desitj de parlarte de les coses íntimes que tansols tu tens paciencia pera escoltar i que tu sols sabs enténdrer. Perdónam si cánso la teva atenció, fente llegir mes estona!

Díes ha, m’enviáres una lletra de la teva Amor, aquesta dona única! Va esser pera mi una alegria fondíssima. En primer lloc tinc de ferte constar que l’agrahiment fou la flor que primer s’obri en la meva ánima. Si, agrahiment. Tu’m fas germa teu, comunicantme fins les teves emocións mes íntimes; perque, mentres jo llegía lo escrit per la Gentilissima, anava veiente a tu, i are’l dolor, are l’inefable joia, eixían del teu cor com un suau aroma. Del agrahiment, n’es filla una confiança il.limitada. Crec absolutament en Ella i crec absolutament en tu. I quina pena’m faig jo al compararme am vosaltres! En els meus llabis no hi ha florit l’ardentor d’un bes i el meu coll es orfe d’un abraç d’amor... Me faig llastima, i aquesta idea, m’atormenta ben sovint. Jo tinc llástima del meu cos. El meu esperit está per sobre meu, i el dinamisme constant d’aquest, es el meu Angel bo, malgrat els péssims resultats momentánis.

Vols un exemple? Que’n sía mostra la seguent experiéncia: Me proposo pintar: Aquell núvol i aquell cel amatista, aquella montanya i aquella fosca de bosc... la suavitat, la flonjor del vert forratje naxent... vetaqui la simfonía que impresiona el meu esperit, engrandintla, posanthi quelcom més. Pro al proposarme transportar l’impresió, resulta que sols ne traméto lo menys hermos de la visió esquisida... i vetaqui justificat llogicament l’odi que de tot cor sento per les meves obres. Angel bo, inquitétut, dígali com vulgas, es lo que judica de mes amunt é imprimeix el desitj constant de superiorisarse; ó millor: es la Superioritat ja ecsistent, arrastrant á la ineducada i primitiva materia.

No ho trobes racional aixó, i gens malaltiç? Potser, de petit, vaig equivocarme dedicantme á la pintura: si hagués estudiat sanscrit, grec i llatí, no dubto que hauria tingut condicións pera filosof; sobre tot potser pera pshicólec... Perque cada dia me sembla entrevéurer mes clar en aquest difícil terreno: Crec no equivocarme del tot en certes mentals difinicións que no comunico á ningu i que ni tansols apunto, pro que m’omplen de joia. En l’origen de la emoció he fet notables indagacións, (tot fent rejoles, aquesta feina tan monótona!) indagacións que may sortiran dels meus llabis; i tot treballant també, he classificat als meus amics amb una meticulositat digna d’un Sócras. Dues divisións generals am subdivisións secundaries forman el meu quadro: en la primera, els qui ténen Anima en el sentit llulliá: son els qui dintre la forma hi saben véurer vida, carn, esperit... en la emoció hi senten pressentiments de sobre huma etc... En la primera hi poso sens mica de pô d’equivocarme: ¡diré en Masó!... perque si ofendre la teva modéstia! en Casadevall, en Montsalvatje, en Gimeno l’Ankermman ... i poquissims mes. En la segona (dels qui no senten res per sobre seu) la generalitat dels meus amics entre ells molt especialment á en Guinó. A en Guinó l’hi poso per moltes coses; principalment perque va desfer (que no m’atreveixo á dir fer car fer ja es quelcom) un Snt Francesch. L’hi ha posat ánima de canti! Aixó, aquesta iniquitat i un sens fi de coses que he sabut d’ell, m’han determinat a posarlo en la segona.

He començat parlante d’amor, i amb aquest pas potser acabaría anonciante comentaris de les "Estances" de Kayaman el Persa, ó fent de vulgar preocupantme de gents que no s’ho meréixen i Deu m’ho aparti ben lluny!

Saluda afectuosament a la teva Esperança. Cománam als teus. Del meu germa, afectuós recort i viu desitj de saber quelcom d’Aquell d’Olot:

I del amic que desitja veuret, un bon abraç! Adeu es sempre afm.. Teu

Joan B. Coromina
La Bisbal Mar (me penso 2) 1910

 

Reforma Casa Batlle

C. Fontanilles - C. Nou - Av. Sant Francesc

Girona - Gironès

Masó Valentí, Rafael  → 

1908-1910 i 1925

habitatges i local comercial