Correspondència

Demaneu hora per consultar
aquesta documentació

Registre: 371

Autor: Coromina Figueras, Joan Baptista  →   biografies  

Destinatari: Masó Valentí, Rafael  →   biografies  

Fons Rafael Masó  →   fons col·leccions  

La Bisbal d'Empordà

[1910?]

Carta

Número de fulls: 4

Tinta

paper

18 x 28 i 18'5 x 14 cm

BN

 

Contingut

Carta on Coromina parla a Masó de la seva amistat, de temes variats i de la feina del taller, especialment de l'obra Batlle

 

Transcripció

Amic meu:

El molt treballar fent poca féina, déixa com un aclaparament d’esperit que impossibilita i sembla conduir á la mort de l’exercici individual ideológic. Aixó m’esta passant á mí en l’actualitat, i perque’t servéixi d’esperiéncia ó de nou coneixement (si es el cas de que no ho hagís esperimentat) t’ho apunto aquí. Tu potser no sabs lo que és, fer tot el sant día, desde las sis del matí fins á les set del vespre, rajoles totas iguals! No sé si es la monotonía d’aquest endiablat treball, que al vespre, quan acostumo á pensar en alguna cosa, un cúmul d’idéas cómic-pessimistas, vénen á mi com un exércit de mals esperits: Té!, are me les he donades á fer un análissis mental de l’estat interior de la nostra pobrissima patria: Gairebé me fa pô parlarten, perque si hagués de dirte am franquesa lo que’n penso, potser t’espantaría... o’t faría plorar la nostra Catalunya, si per dissort nostra, es com jo la veig are, á través del meu prisma potser mes d’intuitiu que d’analític.

¿Pro, perqué tinc de parlarte d’aquestas cosas?

No ho sé; sembla que existéixi am nosaltres quelcom que com la "convicció íntima" d’Emmerson, faci exteriorisarnos lo que pensém de veritat, i aixis jo no puc passar avui, sens dirten dues paráules del, pera mi, trascendental problema catalá: Valor amic i llegéix lo que no sabré pas esplicar am prou claretat!

Conegudissim es l’anarquista que cada un dels catalans portém dintre nostre: sembla que va descobrirlo en Maragall, i que en ell ha fiat en Diego Ruiz pera esperançar de Catalunya la dictadura espiritual de Espanya. Pro desgraciadament algo hay podrido en Dinamarca i el nostre anarquista s’ha convertit en déspota idividualista, tornantse covart. Aixó es, la covardia sera i esta siguént nostre dimoni de perdició. Sembla que’l vent s’hagi emportat el sant esperit de sacrifici que inspirá en altres temps als fills d’el Pirineu; no quéda ja entre nosaltres ni el grotesc tartarinisme i bona fé, que féia lluitar per l’ideal als últims carlins i als últims republicans d’el 69 ! Fíxat en els tragics malfets d’el passat Juliol i t’aportarán prous datos pshicológics pera afermarte en el meu concepte: Per una part egoisme i mala fé, i per l’altre part covardía i egoisme. Els incendiáris fent el mal per el sol goig de ferlo, i si acás anant á buscar un mesquí benefici pecuniari, fent servir el pillatje com á finalitat positiva: es á dir afirmant, la no existencia d’Ideal. Per l’altre part, la covardia sembla haber sigut senyora d’els esperits: Ahont es el redemptor que hagi dit als mónjos: —Heus aqui el meu braç i el meu pit: jo vull defensarvos.— Ahont es la generositat, dic, que solsament dóna la fé en les coses bones? En els dies de garbuitx, quan era necesaria una voluntat, tothom estaba bé á casa seva i si el vecino sufre ... que reviénte!

Aixó no és més que un cas, manifest, clar i visible á tots els ulls, pro mes alarmants son als ulls del observador, els cassos petits que forman la totalitat i que repetintse á tota hora, fan que patéixi fortament la médula de la comunitat. Afortunadament, encáre quedan indivíduus, isolats heroícament, que fan els possibles pera mantenir l’equilibri impossible.

I no dic: Póbre Pátria, perque ja ho ha dit tothom; fins els botiguers de robes!

Perdónam, amic del meu cor, les molesties, morals i materials, que púga haber produit en tu, la llegida d’els anteriors parragrafs, que dec suposar que no serán póques, si tens la desgracia de que quan llegéixis aixó, l’esmorzá siga en el teu estómac i el teu estómac treballi la dijestió; perque es necesari ó fer rajols —tots iguals— i tot el dia, ó no ser tan estimat com tu ets —oh! afortunat mortal!— perque algúnes veritats (que no mes poden entrar á les fosques) éntrin á les iteligencies. Perdó, perdó ...!

Parlém are un chic de la terriça? Apa! Está força adelantat i próxim á finir, el plaç que váres concedirme pera que portés á Girona el coronament de la casa Batlle. Está també força adelantat el coronament; tant que lo que tu’m demánes ho tenim tot fet ja, i tansolsament falta cóurer 7 mussols (els últims G. á Deu!) i les pesses de la garlanda indispensables pera el primer cop de bastida. Si Deu vol que faci uns quants dies de bon temps, que permétin assecar l’obra molla, el dimars, dimécres ó dijous vinent, courém tot lo necesari i aixis, á últims de setmana entrant, ja ens tindrás á mí i al meu germa á punt de venir á montar els pinácles. ¿Que’t sembla hi ha diligencia! ... La garlanda queda bé. No será pas gens monótona, malgrat guardi la matéixa amplada á dalt que á baix; jo crec que anirá bé aixó, car li treurá aquell caracter de garlanda com totes que, es sabut i regla fixa, que han de començar estretes i acabar amples. La novetat li perdonará la rigidesa que puga tenir; ja ho veurás com sa fermesa (rigidesa per alguns) no es gens antipática. Lo que es mes antipátic es que el terricer que ens cóu la terriça, valguentse de les circumstancies, ens faci pagar de cóurer i barniçar, un Ral per cada rejola de las que la compónen!

El vert triat, resulta deliciós sobre les pesses cúytes: Tením cuatre pánxes (les indispensables) que á pesar de no haber quedat espatarrants de cocció, fan molt bonic. Ja ho veurás!

Com que no crec que puga enquibir totes les pesses en un sol evío, dilluns ó dimars començaré á donar obra cuyta al ordinari pera que la porti cap á l’obra. Estigas al tanto! Jo las embalaré bé les pesses perque no’s trenquin. Tu procura que no’s trenquin al desembarcarlas ¡Ojo!

Els gossos coméncen el seu lladruc.... Els gossos coméncen el seu lladruc!!... Aixó vol dir que el terricer, qui diu que necesita pagar barniços, llényes... obrers i que se jo, que ha tingut l’exel.lent pensada de demanarme si li podia pagar lo que m’ha cuyt perque "Jo ja ho veía —ha dit— que ell tant de temps sense tocar un quarto... es molt difícil!... Oh! i que sembla que vosaltres per acabar ne teníu per díes ... enfin! ... Ja ho veiéu vosaltres matéixos ....."

Que’t sembla? La canción del Náufrago, eh! Rafel!

Tú que conéixes la meva situació económica, ja haurás vist ont vaig á parar: Com que no tinc cap diner (*), i soc partidari de donar beure á qui te fam i menjar á qui te set, me pendré la llibertat de demanarte lo que segueix á l’altre full:

(*) I que haig de tenír!

L’altre full citat
N. del A.
Cuan tinga l’obra del coronament á Girona á véurer si el Sr Batlle (Dn Lluís) será tan generós que’m permeti girarli una lletra de cambi al plaç que ell tinga á bé fixárme, del import del valor de la cuenta d’el terricer de Marras, perque jo puga pagar al bo del home. Aixis el Sr Batlle (Dn Lluís) tindrá la seguritat de que no l’enganyo (!) i el terricer també tindrá una altre seguritat de que no l’enganyo (!) Ay Mare de Deu!

I com s’ha de véurer un pobre pintor en aquesta vall de llágrimes!

Contesta ben aviat (i aixó va de sério) pera tréurem d’inquietuts económiques!

Jo per aixó, ving a somiar que cuan acabi la terriça (si la mort de pura vellesa no m’hi atrapa) pintaré quadros bonics.

Tinc uns cuants assumptos mes macos!

Saluda als teus efusivament, cománam i pósam als peus de la teva Amor i tu germá meu, reb una abraçada, forta com deu abrassades d’aquest teu bon amic

Joan B. Coromina

 

Reforma Casa Batlle

C. Fontanilles - C. Nou - Av. Sant Francesc

Girona - Gironès

Masó Valentí, Rafael  → 

1908-1910 i 1925

habitatges i local comercial