|
Aquesta col·lecció de dibuixos data
de l'any 1962, any en què Le Corbusier preparava una exposició monogràfica
al Museu d'Art Modern de París que es va celebrar des del mes de
novembre de 1962 fins al gener de 1963. Hi volia ensenyar una sèrie
d'imatges de les seves obres que el fotògraf Lucien Hervé (col·laborador
seu des de 1949) havia fet durant aquells anys.
Mentre es feien els preparatius, en comptes de facilitar-li la referència
de les fotos, va dibuixar uns petits croquis sobre uns papers mida
foli com si es tractés de fulls de contacte, de cadascuna de les
fotografies que volia per a l'exposició.
La col·lecció es compon de nou planxes. En cadascuna d'elles trobem
entre quatre i nou dibuixos molt esquemàtics, però molt explicatius
a la vegada, de cadascun d'aquests treballs. Cada dibuix es correspon
amb una fotografia. Aquí radica part de l'interès d'aquesta col·lecció
que ha estat inèdita durant més de trenta anys. Mostrar conjuntament
els dibuixos i les fotografies. Cada croquis representa un edifici,
una casa, un plànol, una maqueta, una pintura, una escultura o una
tapisseria.
Aquí es presenta una faceta més intima de Le Corbusier, un procés
de treball. El visitant podrà apropar-se al seu món, esbrinar i
entendre més la seva obra, la seva sensibilitat, el perquè és un
dels grans arquitectes d'aquest segle. I com ell deia, col·locar-se
una mica més a prop d'una de les seves teories: "L'arquitecte
ha de tenir coneixements de, o millor dit, ha de ser a la vegada
pintor i escultor, per aconseguir realitzar un bon treball com a
tal".
Constatarem un cop més la magnitud de les seves idees i la riquesa
de la seva obra, i també la reivindicació constant del significat
artístic, la força i importància del treball de gairebé tota una
vida.
L'obra de Le Corbusier ha estat estudiada sota molts aspectes i
per un nombre important d'historiadors i arquitectes. Potser l'aspecte
o la faceta que avui presentem sigui de les menys tractades i analitzades
fins ara: els dibuixos/esbossos/croquis i la seva relació amb la
fotografia. El seu traç ràpid, molt descriptiu, concís, com si es
tractés d'anotacions, ens defineix molt bé la seva manera de treballar,
de plantejar els temes i la seva capacitat de síntesi. Li agradava
explicar-se mitjançant imatges, investigar constantment noves composicions
plàstiques i espacials. Defensor de les formes pures i simples,
amb molts pocs elements aconsegueix manifestar-nos les seves idees
i objectius. "L'home sempre ha tingut necessitat de fixar i
després transmetre les seves idees". En el moment d'emetre
aquest pensament, potser parlava més en nom propi que a títol general.
Intel·lectualitzava cadascuna de les seves experiències amb un llenguatge
fàcil i accessible, tant en la seva obra artística i arquitectònica,
com urbanística. Podríem classificar-lo com un dels arquitectes
més mediàtics del segle XX.
Aquests dos aspectes del seu treball, el dibuix a mà alçada i la
fotografia, no per considerar-se obra menor, deixaven d'apassionar-lo,
ja que Le Corbusier s'entusiasmava amb qualsevol mitjà d'expressió,
tal com queda demostrat amb la quantitat d'activitats que va desenvolupar
al llarg de la seva vida: pintura, escultura, tapisseria etc.
Tota la seva vida s'inspira o s'enfoca cap a una "síntesi de
les arts". Buscava una unió entre la seva obra arquitectònica,
plàstica i escultòrica.
Els sentits eren capitals per a Le Corbusier, però el que més l'ull
o la vista. Ho podem verificar amb aquesta declaració seva tant
gràfica i explicativa: "je n'existe dans la vie qu'a condition
de voir" (Veo luego existo).
La col·laboració entre Le Corbusier i Hervé data de 1949, any en
què Hervé va fer unes fotografies de l'Unité d'Habitation de Marsella,
encara en construcció. Després de veure-les, Le Corbusier li escrigué
una carta laudatòria en la qual li deia: "La meva més sincera
felicitació pel seu excel·lent treball. Té ànima d'arquitecte i
sap observar l'arquitectura" A partir d'aquest moment s'inicia
una col·laboració que finalitzarà amb la mort del mestre.
A Hervé se'l coneix com el fotògraf de Le Corbusier, no sense motiu,
posseeix milers de negatius de la seva obra. També, com a fotògraf
d'arquitectura, Hervé és un fotògraf que ha sabut incorporar l'arquitectura
a les nostres vides, gràcies al seu talent i a la seva mirada culta
i sensible.
Le Corbusier, ja sigui a través d'Hervé o sense ell, al llarg de
la seva vida va fer servir la fotografia per fer conèixer la seva
obra a diaris, revistes, publicacions monogràfiques i exposicions,
encara que també la feia servir com a inventari i catàleg de la
seva obra plàstica. En el cas de la seva obra arquitectònica, més
que aprofitar-la per "catalogar un patrimoni" o el seu
treball, el focus d’interès no se centrava únicament aquí.
Hi veia infinitat de qualitats i possibilitats molt vàlides, poder
focalitzar i concentrar temes per a ell de cabdal importància per
al posterior desenvolupament de les seves teories que confirmarien
a la vegada les ja existents. Sobretot en aquest punt era on Le
Corbusier veia la fotografia com una de les seves millors aliades.
Le Corbusier considerava la fotografia una via o un camí per comunicar-se
amb els altres, a més a més de ser un mitjà molt útil i indispensable
per fer conèixer les seves idees i promocionar-les.
|
