Òpera Prima

ÒPERA PRIMA

Superposició d’estats, (Jujol, sense apuntador).

Inventar-se un paisatge, petrificar la gravetat, estirar l’espai d’una parcel·la, esquitxar de llum una paret, girar la ciutat per entrar al teatre… i tot en un instant, un instant lent i viu, un instant fora del temps.

Un instant breu que es dilata sense final, un procés sempre inacabat… Paradoxa irresoluble. Arquitectura de gestos intuïtius, frescos, d’idees flotants executades in situ que es transformen contínuament, una vegada i una altre… muten, juguen, s’intercanvien, es barregen… col·leccions d’ocurrències congelades, catàlegs de taques, colors i forats, remolins d’energies informes entremaliades.

La primera obra d’un arquitecte que comença a navegar en solitari.

Les idees semblen no existir, Jujol sembla projectar per superposició, per acumulació d’episodis… No és possible fer una lectura lineal del projecte, no trobem un concepte que guia el seu desenvolupament… és la relació directe entre un home i la manipulació de la matèria.

Jujol sembla navegar en situacions intermèdies i, a la vegada, en situacions extremes que actuen de manera simultània. Opera per superposició d’estats contradictoris per  explotar els contrastos i trobar situacions úniques i peculiars:

Ràpid i lent, enorme i insignificant, sòlid i líquid (i alguna vegada gasós), en tres possibles actes d’una mateixa òpera prima: Temps, espai, matèria en la transformació del Teatre del Patronat Obrer de Tarragona, conegut des de 1930 com a Teatre Metropol.

1er acte

Corria l’any 1908 quan Jujol va rebre, enmig d’un encès debat entre partidaris i detractors, l’encàrrec del Patronat obrer de Tarragona, que pertanyia a la xarxa associativa confessional, de construir un teatre en el solar que ocupava el jardí del seu local social situat en el número 46 de la Rambla Nova, un projecte que havia estat proposat inicialment a Gaudí, probablement a petició Francesc Vidal i Barraquer, llavors fiscal eclesiàstic de l’arquebisbat de Tarragona, que tenia la intenció “elevar el nivell cultural, moral i religiós dels obrers”.

Després de traslladar-se a Barcelona, on realitzaria intenses col·laboracions amb Gallissà, des de 1901, Font i Gumà, des de 1903, i Gaudí, des de 1906, (just l’any en que obtenia el títol d’arquitecte), Jujol iniciaria el seu viatge en solitari, sense cap altre recolzament que el seu bagatge personal, sense apuntador, que gravitaria entre el Camp de Tarragona, la ciutat que el va veure néixer, i Barcelona, la ciutat on va estudiar i va iniciar l’activitat professional.

Jujol inicia el projecte l’any 1908, però no el veurà mai acabat. La forta oposició d’un sector del Patronat impedeix la seva finalització….

No és estrany. Les obres de Jujol es mouen habitualment en la comoditat del temps elàstic que s’estira i es retrau,  s’accelera i retrocedeix. Es dilaten en el temps, es desenvolupen i es construeixen lentament, es transformen, es degraden, es perverteixen i es recuperen, i, a la vegada, conserven la immediatesa i la fugacitat del moment, el gest de la mà que els dibuixa i els construeix.

Les bombes de l’exèrcit franquista i un seguit de reformes lamentables per a la conversió del teatre en sala de cinema l’any 1939, que van cobrir el teatre d’un assenyat mantell ocre uniforme, van aconseguir apagar la màgia del deliri plàstic de Jujol, que no va ser recuperat fins a la intervenció de Josep Llinàs, ben entrats els anys noranta, en un exercici  d’arqueòleg cirurgià.

Malgrat tants contratemps, el teatre aconsegueix transmetre frescor: Gestos, traces, marques dels processos, colors improvisats trobats “in situ” inunden sostres, terres i parets, potser  fetes ahir mateix, en el silenci de la nit d’una construcció a mitges.

2on acte

Pensar aquest teatre com a un projecte de superposicions… Arrítmic i fragmentat, concebut com a un sistema d’agregacions… la coherència, finalment, arriba en últim terme, si és que ha d’arribar. Un conjunt d’idees creuades, encara vives, que encara avui es segueixen creuant i barrejant per formar atmosferes diverses, autònomes, el just i necessari en cada moment, sense prejudicis ni cortesies. Tot és possible, per què no?

Aquesta actitud inclusiva, sumatòria, que alguns han volgut diferenciar de la tendència a la continuïtat de Gaudí, més preocupat per la homogeneïtat formal dels projectes,  permet entendre el Teatre com a un conjunt de petits projectes, petits escenaris que Jujol teixeix i juxtaposa… la sala, l’accés, el pati, les escales, els sostres, les finestres…. cada element mereix ser repensat. Els espais i els elements colisionen, de vegades són contradictoris i de vegades conviuen, no és important. Es trepitgen els uns als altres, s’espitjen i es barallen per la llum….

Però el projecte del Teatre Metropol és sobretot un exercici de multiplicació de l’espai físic i de com accedir a una sala teatral.

La petita sala és un òvul preparat per ser fertilitzat pels espectadors, que, accedint des de la rambla nova, travessen un llarg i estret camí tangencial complex i divers banyat ocasionalment per la llum d’un pati interior, que avui és la terrassa de la cafeteria del teatre. Aquest passeig cerimonial previ a l’espectacle és el punt més intens del projecte i es desenvolupa en diferents plataformes a diversos nivells, que condueixen a platea i amfiteatres.

Espai dinàmic i moviment, un projecte concebut a partir de fluxos. Lleugeresa, fragilitat, transparència i llum… baranes calades, escales vistes, estructura metàl·lica audaç i explícita, reutilitzada directament de la casa que ocupava abans part del solar, murs perforats i visuals profundes per dilatar l’espai.

3er acte

Si bé és cert que hereta un cert bagatge visual i metodològic dels seus primers mestres, i no és possible entendre Jujol sense Gaudí, Gallissà, i Font Gumà, i sense Ruskin, Horta o Olbrich, i sense la visita a les esglésies barroques de Roma o la seva profunda fe cristiana i el seu arrelament al Camp de Tarragona, Jujol és, per sobre de tot, un amant de la matèria.

Qualsevol material és una oportunitat. Jujol multiplica el seu ventall de possibilitats despullant-los dels seus significants habituals per trobar el seu contingut vital i diví. Reciclar, reutilitzar… Els ajunta, els doblega, els retalla, els uneix, els forada… en operacions plàstiques més properes a l’escriptura fragmentada de Tristan Tzara, o a les accions de Dubuffet, Matta Clark, Pollock o Duschamp.

La consigna és sempre incloure, sempre adherir, mai rebutjar.

Contacte del cos amb les superfícies, cal·ligrafies i rastres que es despleguen sobre les epidermis dels objectes que es troben com de manera casual en una festa de disfresses i actuen com a nuclis energètics autònoms… ones, peixos, cargols de mar, potser un edifici sota l’aigua… La matèria pren vida i es transforma, els sostres es desfàn, la pintura regalima i la pedra es torna flonja, líquida…

Deixar espai a l’atzar i a les primeres intuïcions… Jujol es despista, es desvia i s’entreté.  Afronta cada problema de manera local i areferencial… un passamà, un graó, un banc, un pom…

Tornar a veure les coses com si les veiéssim per primera vegada.

Molts consideren el Teatre Metropol com aquella primera obra que conté la seqüència genètica de bona part de la seva obra posterior. En el Metropol hi ha un fragment de Manyac, de la Torre de la Creu, de Bofarull, de Negre, de Planelles… i també de Batlló, Milà i Güell… Un projecte fet de molts projectes. Un inici de molts finals.

Fonts

-       C. Flores, J.M. Jujol, J.F. Ràfols. La arquitectura de J.M, Jujol. Archivo histórico de urbanismo y diseño. Publicaciones del coac. 1974.

-       Montserrat Duran i Albareda. Josep M. Jujol, l’Arquitectura amagada. Ed. Meteora. 2003.

-       Associació catalana d’arquitectes. Josep Maria Jujol, arquitecte. 1879-1979. Col.legi d’arquitectes de Catalunya. 1989.

-       Ignasi de Solà Morales. Jujol.  Ed Polígrafa. 1990.