Cèsar
Martinell i Brunet
Valls 1888 - Barcelona 1973
Cèsar
Martinell i Brunet va constituir un dels darrers testimonis d'una
de les èpoques més florents de Catalunya: el Noucentisme.
La seva tasca cultural, tant en el camp de l'arquitectura com
en el de la historiografia, és un exponent viu de tota
una empenta col·lectiva que va donar uns fruits dels quals
encara som hereus.
Martinell representa un pont de transmissió intel·lectual
entre la segona generació de mestres de la Renaixença
catalana (Antoni Gaudí, Lluís Domènech i
Montaner, Puig i Cadafalch, etc...) i la generació de la
postguerra. A través de la seva producció arquitectònica
i la literària podem salvar la distància cultural
entre les acaballes del segle XIX i gairebé dos terços
del segle XX, i entendre el missatge i l'evolució de moments
històrics -polítics, socials i culturals- ben diversos.
Personatge polifacètic com molts dels seus contemporanis,
Martinell va desenvolupar una intensa tasca com a arquitecte i
com a investigador, divulgador i cronista de l'art d'èpoques
passades i del seu temps. Eugeni d'Ors hi va trobar un col·laborador
excel·lent en aquell camí de culturització
que va emprendre la Mancomunitat de Catalunya.
Cèsar
Martinell i Brunet va néixer a Valls, al Camp de Tarragona,
el dia 24 de desembre de 1888. Era l'any en què Barcelona
celebrava, cofoia, l'Exposició Universal.
El Camp de Tarragona ha estat una comarca prolífica en
figures destacades de l'arquitectura i de les arts: hi van néixer,
al mateix segle XIX, Antoni Gaudí, Francesc Berenguer,
Joan Rubió i Bellver i Josep Maria Jujol, tots ells arquitectes
que van donar a la posteritat nombroses obres que han estat admirades
i reconegudes arreu. Fills de Valls eren l'escultor Anselm Nogués
i els pintors Galofre Oller i Jaume Mercadé; el novel·lista
Narcís Oller; l'historiador Indaleci Castells, que va iniciar
a Cèsar Martinell en el camp de la historiografia; el fotògraf
Pere Català Pic i, ja en el segle XX, el també fotògraf
Francesc Català Roca...
També, a Valls, hi van néixer excel·lents
artífexs de l'arquitectura i l'escultura barroques dels
segles XVII i XVIII: Fra Josep de la Concepció i Lluís
Bonifàs i Massó, als quals Martinell va dedicar
temps per tal d'estudiar-los i donar-ne a conèixer la producció
artística.
Martinell
provenia, per part de pare, d'una família de tintorers,
i per part de mare, de mestres d'obra fet que, segons ell, seria
determinant de la seva vocació envers l'arquitectura. El
1906 va arribar a Barcelona per iniciar-hi els estudis universitaris.
A l'Escola d'Arquitectura va rebre les lliçons de Lluís
Domènech i Montaner i d'August Font i Carreras, entre d'altres,
i a l'Escola d'Art de Francesc d'A. Galí va aprendre a
dibuixar al costat de Joan Miró, Manuel Humbert i Jaume
Mercadé.
Quan ja estava a punt de llicenciar-se, Martinell va entrar a
treballar al despatx de Joan Rubió i, alhora, a formar
part del cercle d'arquitectes que envoltaven Gaudí, que
tot just iniciava el retir a la Sagrada Família. De la
relació amb el mestre naixeria, d'una banda, una manera
especial d'entendre i projectar l'arquitectura i, de l'altra,
una de les vies d'investigació que va conrear amb profunditat,
el gaudinisme.
L'any 1916
va acabar la carrera. En el seu exercici de revàlida va
desenvolupar un tema sobre un Ministeri d'Instrucció Pública
i Belles Arts que, pel seu caràcter públic, necessàriament
havia de ser monumental. És l'estil que podríem
anomenar "Escola d'Arquitectura de Barcelona", el que
any rere any s'exigia als estudiants, amb plantejaments conceptuals
i d'organització espacial i funcional semblants als de
la Universitat Literària d'Elías Rogent, que ja
feia més de cinquanta anys que s'havia construït,
o el Palau de Justícia d'Enric Sagnier, que ja en feia
vint-i-cinc, i més encara, el projecte d'edifici destinat
a les Institucions Provincials d'Instrucció Pública,
que havien redactat els arquitectes Lluís Domènech
i Montaner i Josep Vilaseca el 1877. Així mateix, els projectes
finals de carrera de Rubió i Bellver i Rafael Masó,
corrien per camins paral·lels.
La diversitat
d'ensenyaments i influencies que va rebre Martinell (per un costat
dels mestres relacionats amb el Modernisme, i per l'altre dels
que ja feien files en l'incipient Noucentisme) fou decisiva per
a la formació de la seva personalitat que, per força
havia de ser polifacètica. Havia de marcar, per dir-ho
d'alguna manera, aquella actitud compartida d'universalitat, d'excentricisme
en el sentit d'escapar de la pobresa de l'especialització
en un sol tema. I havia de produir obres que van esdevenir un
pont, una transició, en què es conjuminen diverses
estètiques.
En la varietat dels tipus arquitectònics projectats per
Martinell hi quedarà plasmada aquella diversitat estètica.
Mentre que l'arquitectura agrària revela, en un principi,
la influencia directa dels dos grans arquitectes modernistes catalans:
Gaudí -pel que fa a les solucions espacials- i Domènech
-pel que fa a les formes i materials-, l'arquitectura pública
s'impregnarà dels valors noucentistes (classicisme i simplicitat
de línies), i l'arquitectura domèstica palesarà
la influència dels successius estils de moda: monumentalisme,
un cert racionalisme, castissisme...
D'altra banda, la seva producció en el camp de l'arquitectura
religiosa i en les obres de restauració, s'emmarca dins
de la que alguns autors han denominat escola conservadora, que
va tenir en l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch un dels teòrics
més representatius.
Lluís
Cuspinera i Font
Arquitecte
Raquel
Lacuesta
Doctora en Història de l'Art
